Sopar de cosins, ben endins.

Tinc una bona proposta per aquest cap de setmana. Fa molts dies em ronda pel cap una idea que em fa molta il·lusió: un sopar de cosins. Sí, allò que diuen: com més cosins, més endins. Es clar que no tot s'ha de prendre amb el sentit més sexual, sinó el més familiar. M'explico.

Tinc 7 cosins directes, cosins - germans, i m'emprenya pensar que aquesta "germanor" sovint queda oblidada per les circumstàncies de la vida de cadascun de nosaltres, les obligacions, la feina, els estudis, les coses de l'edat....

Per això, amb les meves ganes de canviar el món (de vegades els petits canvis són poderosos) vull intentar reunir-los a tots, amb l'excusa de veure plegats el barça -madrid. Segur que el partit serà interessant, segur que el sopar serà més o menys bo (m'estic aficionant poc a poc a la cuina), però el que segur que serà molt gratificant per a tots és saber que parlem del què parlem, no hi haurà els pares, ni els avis, ni els tiets, ni les tietes, per retreure't res del que es pugui dir, ni si veus massa vi, ni si tens la copa massa plena, ni si dius paraulotes o et baralles amb el teu germà a taula.

Convertirem "la taula dels nens" de cada dinar familiar, en la taula dels cosins, dels amics, dels còmplices. Els "nens", en realitat, ja som grandets i ocasions com aquesta poden arribar a demostrar que malgrat el temps que faci que no ens veiem (massa, pel meu gust), sempre hi haurà punts de connexió importants. Un d'aquests punts, un d'aquests pensaments que tindrem tots, segur que ningú el dirà en veu alta: la iaia estaria encantada de veure'ns ara i així.

Parafarnàlies

Dissabte nit. No tinc massa ganes de sortir però m'autoconvenço i convenço a un dels meus cinc dits a fer una copa ràpida i tantejar el terreny nocturn.
Tal com m'ha passat altres vegades el primer que faig a l'arribar al local en qüestió és afanyar-me per trobar un bon lloc (és a dir, qualsevol on no em senti oprimida ni com dins d'una llauna de sardines). Demano una copa (ultimament tendeixo a la Coca-sola sola o a una heineken) i xerro de vanalitats amb qui m'hagi acompanyat a la sortida (o sigui, l'Eli, ma germana o ma cosina, per norma general). Quan ens hem explicat totes les vanalitats de la nostra vida, ens posem a observar el personal i arribem a dues conclusions:
Primera: El panorama està fatal: els nois cada vegada passen més de les noies, amb la qual cosa s'està perdent el poder de la seducció (sóc de les que manté que a les noies ens agrada que ens sedueixin).
Segona: Les noies van a sac. I això ja no pot ser. Veure com totes van a veure què enganxen, a fer-se veure, a atacar indiscriminadament a tot el que porta cua... Què vols que et digui. On estem arribant?
Amb ma germana deiem que erem les espectadores d'un gran teatre, on no hi ha res per a la imporvització: és a dir: com que és dissabte, toca arreglar-me, sortir, ballar, i a sobre, intentar passar-m'ho genial.
Ara tot està massa preparat.

I es clar, quan et veus al costat d'una barra, criticant a tot el que es mou, et comences a plantejar que o bé entres dins d'aquesta parafarnàlia i et poses a ballar, o acabaràs per no sortir més i convertir-te en un extrem més del sofà de casa teva.

Moments (I)

Ell - Hola
Ella -hola Què tal?, passa passa
(mentra fa un pas per entrar a casa, un petó ràpid a la galta esquerra)
Ell-Com vas?
Ella-Bé, nar fent
Ell- Mira, que... ahir... em sap greu.. però es que..
Ella- Ja ho sé, no cal que em donis explicacions, no cal que et justifiquis, estas en tot el teu dret
Ell- Ja ho sé, però em costa
Ella- I a mi també
(hi ha un silenci incòmode)
Ell- M'he comprat un pis
Ella- Caram, una bona notícia, i doncs? a on?
Ell- prop de casa meva

(.../...) Més converses (fredes)

Ella - És tard i tinc son
Ell - D'acord, t'he entès, ja marxo
Ella- No, no marxis
Ell- D'acord, esperava que m'ho demanessis

(../..) Més converses (còmplices)

No sé quin final posar a aquesta escena.

Sobre ments quadrades i pensaments recargolats

Ahir vaig passar una tarda molt agradable. Va ser una tarda molt sincera, potser pel temps que feia que no ens veiem amb la Marta i teniem moltes coses per explicar-nos o potser perquè l'entorn mariner per on passejavem i l'estat d'ànim de totes dues ajudaven a que tot els pensaments sortíssin amb més fluidesa.

Ahir amb la Marta -psicòloga de vocació i professió- vaig arribar a la conclusió que visc amb una certa temença, amb una certa por que em crea incertesa, una mena de desorientació, avorriment, suposo que és la por de no tenir emoció.

La Marta em deia que els homes i les dones, per definició, tenim la ment quadrada i que hi ha segons quines coses que no som capaços d'entendre perquè no entren dins d'aquest àmbit quadrat. Penso que serà qüestió de donar una forma més arrodonida, més flexible, als meus pensaments.

Ella també em deia que després d'una experiència més o menys dura l'única cosa que ens queda és admetre que la vida són diferents etapes, unes de més bones i unes de més dolentes, i per sobre de tot em va aconsellar que no ho posés tot sempre dins d'un mateix sac. (Marta, et començaré a fer cas, a partir d'avui intentaré corregir-me i evitar la frase: "Tot és... un desastre").

En fi, que la tarda va ser molt productiva, perquè a part de parlar de les nostres ments ocultes i recargolades, també ens va donar temps per criticar l'actitud dels homes (arribant a la conclusió que són uns covards), per parlar dels plans per l'estiu (no són gaire esperançadors, però alguna cosa farem), per parlar de la roba de primavera i del règim que hem començat (a veure quan dura) i, en definitiva, per adonar-nos que malgrat el temps que feia que no ens veiem, tampoc hem canviat tant. (Això és bo o dolent?).

Hola, com estàs?

Has tingut mai la sensació d’estar emrenyat/da amb el món? És curiós, sembla que quan estàs així, tot sigui una gran mentida.
No es tracta que tot et surti malament un dia, ni que tothom et doni l’esquena, ni que estiguis depressiu ni amb símptomes premenstruals, simplement és una sensació de contrarietat molt difícil d’explicar.

És la típica pregunta: Com estàs? I la més típica resposta: Bé, anar fent! –mentre penses: Què vols que et digui!! Que t’expliqui la meva vida i miracles de les meves últimes 24 hores, de la meva última setmana? Vols que et digui que estic emprenyada amb el món? Que tot és una merda? O vols sentir que avui estic rebossant d’alegria perquè em surten les coses tal i com jo esperava? – mentre penses tot això, sempre acabes dient: i tu què tal??

Hi ha altres situacions més divertides encara, i tant o més falses: quan trenques una relació dient que ha estat culpa dels dos –sempre hi ha més culpa a una part que a l’altra-, quan algu et diu que t’estima només com a amic/ga -quan hauria de dir que t’aprecia com a company/a-, quan et repeteixes una i mil vegades que és l’última vegada que surts -i al cap d’unes hores ja fas plans pel cap de setmana- i un llarg etcètera.

Però, es clar, ens han educat així. Per tant, com que no coneixem altra manera d’anar pel món (encara que estiguem emprenyats/des amb ell), anem fent, trempejant situacions, responent a cada pas: estic bé, i tu?

Ritme frenètic ?!

Sonarà a tòpic, certament, però avui m'he adonat que el temps passa massa ràpid, massa! Avui, al llevar-me m'he trobat amb el calendari davant dels morros i ostres! És 3 de març!! Com pot ser?? Si fa dos dies era Nadal! Si fa un dia i mig estava celebrant (o patint) l'entrada al nou any!! I d'això ja han passat tres mesos!!
Quan sortia de casa he canviat l'abric d'hivern per una jaqueta menys aparatosa i al sortir al carrer m'he adonat que tot comença a prendre colors de primavera.
Alhesores he pensat que tot està passant massa depressa. Massa. Mentre feia el cafè m'ha donat la sensació que no assaborim els moments que realment valen la pena, que no podem donar la importància que mereixen les coses perquè quan ens n'adonem, ja han passat. El cap de setmana em passa volat i quan vull descansar, ja torna a ser dilluns. I quan em queixo perquè comença una nova setmana plena de feina, m'adono que ja és divendres i no tinc plans pel cap de setmana.
És una espiral frenètica!
Qui té la clau per aturar aquest ritme?

Cansament i bons proposits

Ja han passat uns dies de l'escapada i la veritat és que la sortida ha estat molt positiva, en tots els sentits. Malgrat no haver descansat, perquè -no ens enganyem- fas de tot menys descansar, ni haver triomfat, ni haver provocat al terreny contrari parlant de l'Estatut i del Barça, arribes de nou a la realitat amb les energies renovades i amb la motxilla plena de bons propòsits per als pròxims mesos.
D'entre aquests propòsits sempre se'n poden destacar alguns: buscar sempre el costat positiu de les coses en comptes de veure-ho sempre tot tant negre, dedicar-se més temps a un mateix i no tant a la feina, escriure un llibre, abrigar-se quan fa fred en comtpes de lluir, demostrar-te una vegada més que ets capaç d'espavilar-te soleta, començar definitivament el règim i estalviar per poder repetir una escapada tant o millor com la que acabem de viure.

Ha valgut la pena.