Fiscalització i autoestima

Fins a quin punt algú té dret a fotre's a la teva vida? Quan es sobrepassa el límit del dret personal? Entenc q a la feina cal complir amb les teves responsabilitats, i que fins a cert punt, has d'assumir riscos que no et pertocarien i per tant te la jugues a ser jutjada.

Però d'aquí a que et controlin fins l'últim moviment passa de la ratlla. En fi... suposo que està en funció del caràcter de les persones, per tant, només és qüestió de manies recíproques.

Això passa també al terreny personal, aquelles persones que no poden viure sense fotre el nas a la vida dels altres, a comentar, a xerrar, a treure conclusions (verdaderes o falses) però en qualsevol cas, sovint infundades.

Fa gràcia veure com tothom comenta coses teves que tu mai hauries dit, bones i dolentes, fets que et fan gràcia i altres que no te'n fan tant. Suposo que ens han parit d'aquesta manera. Què hi farem. No tiraré jo la primera pedra.

Per sort, avui que tinc l'ego pujat (bé, fa uns dies) tinc la consciència molt tranquil·la, faig les coses ben fetes o tant bé com sé, tinc la vida que vull tenir (ara mateix bastant activa i completa), faig allò que m'agrada i amb qui m'agrada, per tant, no tinc perquè atabalar-me pensant que una colla de cràpules volen fiscalitzar el que considero avui per avui, una bona etapa personal.

Problemes domèstics

Això de viure sola està molt bé. Reconec que em va costar acostumar-me, el piset se'm feia molt gran, em sobrava molt d'espai i la sensació inicial de soletat era dura: arribar a casa i no trobar ningú a qui explicar-li les neures, adonar-te que la roba no es renta sola ni que no hi ha ningú que et reculli els trastos que deixes pel mig, ni comprovar que els plats no es renten sols i que les plantes es converteixen en importants per tu quan mai ho hauries dit.

Amb el temps i quan vius sol, et tornes més maniàtic, més valent i fins i tot més egoïsta, et fas el teu món a la teva mida i només hi entren uns pocs privilegiats.

Tot ha d'estar al seu lloc, al menys en el meu cas, el temps m'ha demostrat que m'estic convertint en una ordenada compulsiva. Cada cosa allà on toca, ni més ni menys. Fins i tot acabes per reconèixer cada soroll de la casa. I com que tot t'és tant familiar, el problema de viure sol fa que quan alguna cosa sona extranya o surt del costum del teu món, t'espantis. Just el que em va passar ahir: algun fenòmen extrany em va voler envaïr la cuina i la son, perquè passades les dotze de la nit, una remor molt extranya sortia de darrera les parets de la cuina, sí, sí, tal com sona. Vaig imaginar que es tractava d'un problema elèctric, així que vaig fer ús del meu poc sentit comú després d'un cap de setmana intens i em vaig plantejar tres possibilitats:

Primera- Trucar al meu pare i explicar-li el cas (però era massa tard per fer aixecar a l'home del llit, i menys per una parida com aquella)

Segona: convertir-me en lampista improvitzada, apagar el diferencial del llum i comprovar que es tractava d'un problema elèctric (així ho vaig fer, fins que vaig recordar que el frigorífic necessitava estar engegat si no em volia trobar l'endemà sortint amb barca del pis)

Tercera possibilitat i definitiva: tornar a engegar el diferencial, anar-me'n al llit i pensar que si hi ha un curtcircuit ja me n'adonaré, molt serà.

Avui tot torna a ser al seu lloc. Buscaré els motius del problema i seguiré pensant que m'agrada viure sola.

La nit dels anys

Mil moviments distants,
tot va canviant,
de color i forma, d'expressivitat.
Perdut vaig variant.
Vol d'estornells xisclant,
Dibuixats en l'aire.
Pintant el cel,
amb blaus, amb grocs i amb verds,
a contrallum, amb òxids i vermells.
Amb núvols vells, amb bells ocells.
Sempre en present intens.
Tot travessant el temps.
El sol se'n va,
la lluna em ve a buscar i sortim junts de casa.
En el mirall,
reflexe sense imatge,
la nit caient m'atrapa.

(Hores bruixes,
Sopa de Cabra)

Rutines

Desperatador, fer el ronço, dutxa, merda vaig tard, cafè, telèfon, mail, ordinador, cotxe amunt i avall, cames ajudeu-me, escales, dina, torna, abans un altre cafè, fuma -es clar-, de nou pantalla, teclat i adsl, feina, papers, notes, telèfon -ara el mòbil-, gent, bona cara, és hora, ja marxo però no per acabar, cotxe, visita a casa, ràpida es clar, temps de fer un post i tornar a marxar, reunió, discusió, emprenyada, aquesta vegada i prou, cotxe i cap a casa, sopar -ràpid i lleuger- sofà, tele -porqueria, llibre, pensaments, tens son. Dorms, tard.

I demà tornem-hi. Però m'encanta.

Cony de rutina !?!

Descontrol

Un garbuix d'idees al meu cap. Els pensaments es confonen, giren, m'envolten. No cessen. Segueixen, amunt i avall. Que, com, quan, on i sobretot perquè.
Perquè d'aquesta manera. Quan? ahir, avui, demà? Què està passant?

L'eufòria, els nervis, l'esperança, la il·lusió, l'ansietat. Tot es confón quan és negre, gris, opac. Què hi tens a la memòria? què et fa por? Què t'ha fet aturar?

Pensa, resa, mira, recorda l'instant del temps que has perdut a la consciència i explica'm perquè.

Tot el que avui és negre, demà pot ser blanc, només si tu vols.

Serà, serà....

Serà la primavera?
Serà la final de la Champions?
Serà la fi del tripartit?
Serà el temps?
Serà la curiositat?
L'humor?
El tracte?
El misteri?

Què carai serà aquest somriure?.... ?!?¿!?

Fòrmula matemàtica

Calma tensa + nervi discret + somriure + misteri + i·lusió= Eufòria Continguda

Passat + superació + temps + confiança= Esperança

Euforia continguda + Esperança= JO

Moments (III)

- Un dia assolellat i molta feina a casa

- Dues samarretes noves ben sensuals, una per cada ocasió

- Un sopar de "marujas" i una copa desesperada

- Una dormida fins la una del migdia

- Un mètode Gronhölm i un passeig per la Rambla

- Una altra dormida

- Un missatge

- Molts nervis a l'estómac

- Una sorpresa ben grata

- Una nit fantàstica

- Més sorpreses, increïbles.

Un gran cap de setmana. Els 27 prometen, o això espero.