Thursday, June 29, 2006

Como hablar (quan falten les paraules exactes)

Si volviera a nacer, si empezara de nuevo,
volvería a buscarte en mi nave del tiempo.
Es el destino quien nos lleva y nos guia,
nos separa y nos une a traves de la vida.
Nos dijimos adios y pasaron los años,
volvimos a vernos una noche de sábado,
otro país, otra ciudad, otra vida,
pero la misma mirada felina.
A veces te mataria,
y otras en cambio te quiero comer,
ojillos de agua marina.
Como hablar, si cada parte de mi mente es tuya
y si no encuentro la palabra exacta,
como hablar.
Como decirte que me has ganado poquito a poco
tu que llegaste por casualidad,
como hablar.
Como un pajaro de fuego que se muere en tus manos,
un trozo de hielo desecho en los labios,
la radio sigue sonando, la guerra ha acabado,
pero las hogueras no se han apagado aun.
Como hablar,
si cada parte de mi mente es tuya,
y si no encuentro la palabra exacta,
como hablar.
Como decirte que me has ganado poquito a poco,
tu que llegaste por casualidad, como hablar.
A veces te mataria y otras en cambio te quiero comer,
me estas quitando la vida, como hablar...
(Como hablar, Amaral)

Tuesday, June 27, 2006

Incertesa (I)

Mai sé quan donar el proper pas. No ho sé. Hi ha moments que sembla que tot rutlla per si sol, però de l'única cosa que es tracta és amagar, no sé ben bé perquè, anar més enllà. I això es pot aplicar a tots els àmbits de la vida.
Sempre es pot donar un pas més professionalment, un pas més a nivell sentimental, a nivell econòmic, però saps quan és realment el moment?
De vegades hi ha una certa por a fer aquest pas, suposo que és la por al canvi, a l'encarar les coses tal com venen i en el fons, tal com voldries. És la por de tirar-s'hi de cap sense tenir la garantia que les coses sortiran com tu vols.
És la por de perdre aquesta còmode estabilitat, a canvi de mai saps ben bé què.
I mentre decidim si canviem o no, si fem el pas o no, la vida passa i passa i passa. I seguim al mateix punt. Esperant, sempre esperant a que les coses canviin per si soles.
Ens cal una empenta?

Thursday, June 22, 2006

Nit de bruixes

Demà és la revetlla de Sant Joan i no penso sortir. Em quedaré a casa, sopant amb la família, a la fresca de la nit més curta de l'any, empalmant una copa de cava rere una altra entre mossegada i mossegada de coca de pinyons. I quan estigui agobiada de xerrar i xerrar de vanalitats amb la família, farta dels petards q no pararan de llençar-se arreu i de contestar: no, no surto, és q no m'agrada Sant Joan, agafaré el mòbil. Veuré que no tinc cap missatge, i com si d'una nit bruixa es tractés, quan el tingui a les mans i estigui a punt de desar-lo i oblidar-lo de nou, sonarà una trucada, i una veu coneguda dirà: Fem una copa?
La nit màgica començarà llavors.

Tuesday, June 20, 2006

Maleïda pressa

Vull enviar-te un petó ben fort, aquest petó que no he tingut temps de fer-te abans que marxéssis. Ho has fet massa aviat, no et tocava, a tu no.
Suposo que ara em diràs que és llei de vida i que cal mirar endavant, i així ho penso fer, perquè aquesta era la teva manera de fer les coses, aprofitant cada instant al màxim, sempre endavant i sempre amunt, malgrat les ensopegades que et puguis trobar pel camí.
Tot i així, deixa que et digui que has estat un colega important, un company, amb tu les "reunions eren menys reunions", i sàpigues que et trobaré molt a faltar, i no vull que soni a tòpic.
T'has quedat amb una cosa? Has marxat com vaig fer jo l'última vegada que ens vam veure! Amb pressa, maleïda pressa.
Fins sempre, Jordi.

Friday, June 16, 2006

Somnis i optimisme

- tititititititititititititititiititit!!! Joder!!! Quin susto!!! on sóc?? aix sí, no ho recordava.... (somric). Sento fluixet a cau d'orella: bon dia guapíssima, com aquell que no gosa despertar-te (torno a somriure) i responc amb una estirada mandrosa: bon dia...
Buscant maneres de desenganxar-nos els llençols, es fa l'hora de llevar-se definitivament.

Llavors, quan has posat els peus a terra, t'adones que toca de veritat despertar-se, deixar de somiar i tornar a la realitat pensant que avui pot ser un dia fantàstic.

Wednesday, June 14, 2006

Amics que es fan i es desfan

Ens coneixem fa més de 15 anys, jo diria que prop de 20, però no ho vull assegurar, tampoc es basa la nostra amistat en la quantitat d'anys que portem a l'esquena, sinó en els moments viscuts. La veritat és que juntes n'hem passat de tots colors, ens hem muntat les festes més grosses i més gamberres, ens hem fet confidències de tot tipus i jo diria que ens hem sabut complementar a la perfecció durant tots aquests anys.
Avui però, tot és diferent. La nostra vida ha canviat en poc temps i la distància entre les dues s'ha convertit en un abisme. Avui, quan ens hem trobat per casualitat, tot ha estat molt fred, com l'últim sopar i l' última copa que vam compartir amb les que quedem de la colla (i respectius novios i marits, perquè no els poden/volen deixar a casa), avui tot s'ha congelat.
I em sap realment greu que no ens uneixi cap tipus de feeling. Hem passat de ser les millors còmplices del món, a ser com dues desconegudes. Anem per camins diferents i ha quedat demostrat avui, quan no sabíem què dir-nos, a part de: com va tot? com va la feina? i quan quedem per sopar?
No et sap greu? No serà que totes dues podíem haver fet una mica més per mantenir el contacte? Penso que sí i molt sovint han estat les circumstàncies les que ens han desplaçat, circumstàncies sempre amb nom d'home i amb nom de feina.
Acabo per pensar que són coses de la vida, que hi ha gent que va i que ve, amics que es fan desconeguts i desconeguts que arriben i t'arriben. Sempre és qüestió de seguir el camí que volem, nosaltres l'escollim tal com escollim qui volem que ens acompanyi.

Friday, June 09, 2006

Plou i fa sol


Sembla que aquest vespre vol ploure. Però no s'acaba de decidir.
Veig nuvolades fosques que apunten xàfecs propers, però de cop i volta, una ventada s'emporta el núvol negre i darrera en ve un altre de gris, i tot d'una marxa de nou. Per segons tot s'atapaeix i de cop i volta sembla que vol tornar a sortir el sol, i brilla amb força per instants.
El cel apunta pluja, però resisteix.
Com jo, que me la jugo i me la jugo, i no m'acabo de decidir.
M'agradaria veure ploure, fa falta. M'agradaria treure'n l'aigua clara de tota aquesta història, però em resisteixo a conèixer la veritat, em resisteixo a que plogui, malgrat ja s'estigui convertint en una necessitat.

Wednesday, June 07, 2006

La città bella


Era l'estiu del 2000 quan vam decidir anar de vacances. Eren les primeres vacances que compartiem i havien de ser inoblidables. I no ens vam fallar. Érem bastant més joves, amb més ganes de festa que ara, també erem més inconscients però suficientment responsables com per espavilar-nos soletes pel món.
L'estiu del 2001, veient que la nostra vida no havia canviat (o sigui, al mateix lloc, solteres i sense compromís) vam tornar a escapar-nos dels nostres móns amb la vista posada a una setmana inoblidable. Així va ser: hores vagues de platja, hores de sol perdudes, nits incansables de copes i riures, noves amistats que avui encara es mantenen, alguna història d'amor impossible i un destí imprevisible d'haver de tornar abans d'hora per un motiu que avui no vull recordar. Tot i això, va ser memorable.

Per tot plegat, aquest any repetim. Falten 63 dies per escapar-nos de nou. Sis anys després, les nostres vides sí han canviat, però seguim solteres (nena, no canviarem mai!). Per tant, com que estem en disposició de fer allò que ens vingui de gust, no podem deixar passar l'oportunitat d'escpar-nos de nou.
Sí que som bastant més grandetes, però carai! tinc tantes ganes de passar-m'ho bé: sol, platja, terrasses, copes, passejades, martini, canyes i qui sap si alguna altra història d'amor impossible.

Tornem a La Belle Epoque?

Monday, June 05, 2006

Moments (IV)

Surt d'hora, amb temps suficient, li agrada la puntualitat i tot i això arriba minuts tard. El pitjor de tot és que de nou, ha d'esperar-lo. Es demana un tè fred i de seguida arriba ell.

Ella.- Ja era hora, com sempre vas tard.
Ell.- És que m'he trobat un imprevist.
Ella.- Que extrany.. (amb sutilesa i ràbia)
Ell.- És que resulta que... (deixa anar una excusa simple)
Ella.- D'acord, no cal que m'expliquis històries, no canviaras mai. (amb ressiganció assumida)
Ell.- Gràcies

Mentre ell li explica una història impersonal i freda, ella escolta la seva consciència i es reafirma pensant que tot s'ha acabat. Decideixen sopar una mica, quan la conversa pren un aire més tens.

Ella.- En fi, tu estàs bé?
Ell.- Psssi (amb cara d'indiferència)
Ella.- Si o no?
Ell.- Sí a estones, i tu?
Ella.- Jo estic molt bé, molt. (Ho diu tant convençuda que pensa que potser s'ha passat, però ella és com és i arrodoneix la conversa). Ho tinc superat, del tot.
Ell.- Doncs jo no, es clar que tu ho has tingut més fàcil.
Ella.- Això és mentida (però com que no té ganes de discutir ni iniciar una nova lluita, abandona i decideix marxar). És tard, marxem?!
Ell.- Marxem.

Amb el comiat es pot tallar l'aire i recorden tots dos perquè va acabar la història.
Estadisticas y contadores web gratis
Oposiciones Masters