Per molts anys, Montse

Avui fa 25 anys els meus pares em van fer el millor regal d’aniversari. Quan vaig complir 2 anyets em van regalar una germana. Sens dubte, el millor regal que m’han fet mai.
Avui, que ella fa 25 anys i també celebra el seu sant, vull que la coneixeu, vull que tots sabeu com n’és d’important per a mi, no només perquè és la meva germana, sinó perquè és la meva còmplice, la meva amiga, una de les meves mans i una de les meves cames.

Introvertida, intel·ligent, pacient, forta, racional, lluitadora, tossuda, generosa i una mica desordenada, és una persona que sempre té molt clar què vol i com ho vol. I ho aconsegueix. I l’admiro.
Hem viscut juntes totes les històries bones i dolentes que ens han fet créixer i ho hem fet sempre juntes, compartint dos caràcters totalment oposats. Mentre ella hi ha posat el seny jo he posat la rauxa, ella la raó i jo l’emoció, ella hi ha posat la calma i jo, la histèria.

Avui ella ja és una dona casada, treballadora incansable i amb molta projecció de futur. Per això, com que sovint aquestes coses no es diuen de veu, vull desitjar-li tota la sort del món en aquesta nova etapa, agraint-li de cor que estigui cada dia al meu costat.

Per molts anys Montse!

Arriscar o no arriscar, aquesta és la qüestió

Fa pocs minuts, després d'un bon vi i un parell d'orujos blancs, se m'ha plantejat una situació compromesa. És un d'aquells camins a escollir que podria determinar el meu pas cap a un futur no massa llunyà.
Ara en tinc clau, falta saber si vull obrir la porta.
És un moment arriscat. No em puc deixar emportar per l'eufòria.

Malgrat algunes persones ho puguin pensar, no sóc de les que s'arrisca. M'agrada anar sobre segur, suspesant els pros i els contres de cada situació. I l'estabilitat no la pago a qualsevol preu.

Suposo que és qüestió de meditar, de pensar-s'ho molt bé, de deixar que el temps posi les coses al seu lloc. Ara bé, el temps segons com es miri també és "psicològic" i encara que a moltes ens costi acceptar-ho (oi Eli?), hi ha un dia que hem de fer el pas endavant.

Cal avançar, i per fer-ho hem d'arriscar. Amb els peus a la terra.

20 de abril 90

Hola chata, como estas? te sorprende que te escriba? tanto tiempo no es normal.
Pues es que estaba aquí solo, me había puesto a recordar, me entró la melancolía y te tenía que hablar...

Recuerdas aquellas noches...

hoy no queda nadie de los de antes y los que hay han cambiado, han cambiado.

(.../...)

El tiempo todo calma

Algu em pot dir quan arriba la remuntada? Quan de temps ha de passar entre haver tocat fons i tornar a remuntar?
No sóc de les que vagi plorant per les cantonades, sí que de vegades amago el cap sota l'ala i deixo que passi la tempesta, però carai! Quan comences a voler afrontar les coses amb dignitat, patam! ja te l'has tornada a fotre. (I que consti que no estic enfadada amb el món, com alguns podrien pensar).

I mira que intento fer passos per remuntar: des d'escampar la boira pels poblets de la Costa Brava, passant per fer unes copes tranquil·les, acceptant una cita improvitzada, compartint un parell de dinars amb la família i un retrobament sentimental que no tocava i acabant per una tarda de solitària reflexió... i res de res. Avui segueixo igual que fa un parell de mesos. Desorientada? decebuda? Esperançada? Impacient? Cansada?
Neguitosa per saber què vindra ara. I sobretot quan. Vull saber quan passa aquesta etapa.

El tiempo todo calma......

El record avui és present

Avui m'he enrecordat molt de la meva iaia Conchi. De fet, cada dia que passa la recordo, és inevitable. Però avui el seu record és més present. Ara que és moment de processons i que al Sud es viuen tant intensament hi penso molt, moltíssim.
Recordo quan per aquesta època s'enganxava davant la tele per no perdre detall dels passos de la Setmana Santa de Granada. Recordo com patia quan veia aquella gent suportar amb estoicitat el pes dels passos, recordo quan m'explicava el significat de cada escena, recordo quan m'explicava amb aquella nostàlgia les anècdotes de la Setmana Santa al poble i recordo com es capficava pensant que el temps passava massa ràpid i que ja mai més tornaria a viure una processó amb tanta intensitat.
Recordo com reia quan li explicava que em feien tanta por els "nazarenos" (una por que encara avui no he superat), i encara la veig alegrant-se i emocionant-se quan li deia que tenia previst marxar uns dies a Granada, que aquella terra m'encantava (i m'encanta) i que em tiraven molt les arrels cap allà. El millor de tot, però, era la tornada, quan li explicava com m'havia anat, a qui havia vist, si m'havia enamorat o no (li encantaven aquest tipus de confidències)...

Avui la recordo i demà també ho faré. I la nostàlgia sempre serà en positiu perquè si alguna cosa més em va ensenyar, una de les més importants de totes va ser la d'aprofitar el present per poder recordar-lo sempre pensant que l'he viscut amb intensitat.

Moments (II)

Són dos quarts de vuit del vespre de diumenge. Acaba d'arribar a casa després d'un cap de setmana gris i trist. La casa està totalment desordenada. Les males notícies i les presses han passat factura. La roba, els papers, les sabates... tot és per tot arreu. Però està cansada, s'ho mira i pensa que demà serà un altre dia. Mentrestant...

Truco o no truco, truco? Doncs truco.

Ell-. Diga'm!?!! (entre veus de fons i remor de motor)
Ella.- Hola. Què tal?
Ell.- Bé, què vols? (sec, molt sec)
Ella.- Tens correspondència a casa, per tu.
Ell.- D'acord, ja la vindré a buscar algun dia d'aquests.
Ella.- No puc estar pendent de les teves coses. (seca, molt seca)
Ell.- Ja quedarem un dia d'aquests. Ja et trucaré (vacilant)
Ella.- D'acord, si és urgent no serà culpa meva, estas avisat. (irritada)
Ell.- Si es tracta d'una cosa important ja em trucaran.

(més soroll de motor)

Ella.- D'acord, tu mateix, però no diguis que no t'he advertit (freda, molt freda)
Ell.- Val. (més fred que ella)
Ella.- Tot bé?
Ell.- Sí, sí, tot molt bé.
Ella.- M'alegro. Ja ens veurem.
Ell.- Adéu (sense petó, ja no cal, tot s'ha refredat)
Ella.- Adéu

Quan penja el telèfon, se'l mira, no hi ha cap missatge, mira per la finestra, i mentre fuma amb ràbia pensa que ja n'hi ha prou.

Reflexions (I)

Al final, el sopar de cosins, res de res. La feina d'uns i els compromissos d'altres va fer caure la convocatòria. Però queda pendent. El que havia de ser una trobada familiar es va convertir en una trobada d'excompanys i amics, un sopar improvitzat per veure un partit sense pena ni glòria. El balanç del cap de setmana, però, és positiu.

Amb tot, en aquest post no vull parlar del cap de setmana, sinó de la mentida en tota la seva dimensió. (I no té res a veure amb el que hagi pogut passar aquest cap de setmana).

Penso que hi ha diferents tipus de mentides en funció del resultat que podrien donar a qui l'escolta.

Hi ha qui amaga les veritats per no ofendre, els hipòcrites, els que prefereixen quedar millor amb els altres que amb sí mateixos.

Hi ha els qui diuen mentides a tort i a dret, els compulsius, els que no coneixen una altra manera de viure, els qui els agrada viure en un món fet a la seva mida.

I, finalment, hi ha altres que prefereixen mentir que callar, els covards, els qui no admeten un silenci per resposta, els qui no poden controlar la seva vida.

(Es poden afegir més tipus, però amb aquests tres jo ja en faig prou).

El pitjor de la mentida no és el què s'amaga sinó la sensació que et queda després de ser víctima de qualsevol d'aquests enganys: en el primer, el cas dels hipòcrites, arribes a conèixer la ofensa, però pots arribar a acceptar-la, en el segon, els compulsius, és probable que coneguis els diferents graus d'irritació, quan es menteix per sistema el grau de confiança es nul, però en el tercer, quan ets davant d'un covard, només coneixes la indignació, la ràbia de pensar que dient la veritat tot seria molt més senzill, fins i tot més cruel, però de ben segur més agradable, més fàcil per a uns i altres. La vida seria molt més senzilla.