Ja n'hem fet 1!

Diumenge va fer un any que em baixaven mig acollonida, mig il·lusionada, mig adolorida, a aquella sala freda i gairabé buida. Fa un any que vaig demanar al personal del quiròfan que no em deixessin de parlar, que em donéssin conversa, que així em passaria més ràpid el tràmit. I va ser així, poc més de vint minuts, estirada en aquella camilla com un Sant Crist, sense moure'm i amb una xerrameca que no recordo de què anava quan et vaig veure per primer cop. En cinc segons vaig pensar tantes coses! que per fi et veia la cara, que estaves gris, que ja ploraves, que encara et lligava a mi el cordó i que segurament tenies fred. Van ser 5 segons, "mi-te-la la teva filla" em deia la comadrona i jo flipava entre l'emoció, l'anèstesia, l'oxígen i la imatge de saber que t'estan remenant i no controles res. A partir d'aquí va ser un pim-pam, et van mig netejar, embolcallar i te'm van plantar davant la cara. No et podia tocar perquè em tenien lligada de braços ( res, per controlar la tensió i no se quantes coses mes) pero aquella dona només feia que dir-me: "fes-li petons fes-li petons!!" i jo pensant: "però deixa-me-la veure, no me l'apropis tant que no la veig... " coses de comadrones suposo.. a partir d'aquí vas anar a conèixer al teu pare, que estava desquiciat fora del quiròfan rossegant-se les ungles que li quedaven...
I d'això, ja fa un any!

Per descomptat, tu has après moltes coses noves en aquest any, estas canviant per segons i ho absorbeixes tot com una esponja. El que no saps és tot el que he descobert de mi mateixa en aquest any!! he descobert que tinc més paciència de la que m'imaginava, he après a dormir a batzegades sense que repercuteixi en l'endemà, he après a canviar bolquers, a vestir-te i a agafar-te, he après a fer un munt de coses amb una sola mà, he après que les prioritats canvien i les responsabilitats també, he descobert que l'instint maternal existeix.
I si només en un any hem fet juntes tot això, imagina't el que ens queda per davant!!

Per molts anys, nina!