Fil conductor

Fa gairabé 90 dies que van començar a escriure aquest conte per separat i en paral·lel, una història compartida que es tradueix en un somriure entre pícar i misteriós cada vegada que en recorden un paràgraf.

El conte, però, té un contingut misteriós que els autors no volen descobrir-se per por que se'n perdi el fil conductor. Descobrir-ho seria com obrir la caixa de Pandora.

Tots dos autors pensen que més val desar el misteri, secretament com fins ara, escrivint a cada pas un nou capítol a la història.

El final d'aquest conte, però, només serà obra d'un dels dos autors, del més valent, del qui s'atreveixi definitivament a descobrir el misteri que avui els uneix.

La petita ja no és tant petita

Dissabte va fer 20 anys.

Els set anys que ens diferencien avui ja no són tant evidents. S'està fent gran i es veu a la seva manera de pensar, de saber què vol i amb qui ho vol, ho demostra cada dia amb una voluntat increïble i envejable. Perquè això sí que li envejo, la seva força de voluntat.

Però a part de tenir una voluntat d'acer, també té molt de caràcter i et dirà les coses tal com les sent i com les pensa. La gent que la coneix sap que això en ella és una virtut.

Té 20 anys, és jove, maca, molt xerraire, carinyosa, extrovertida, riallera, molt molt presumida i bastant cabuda. Això sí, té un cor més gran que ella mateixa.

Al mes de setembre comença una nova etapa important per a ella, segur que els 20 anys li prometen molt i jo des d'aquí vull desitjar-li tota la sort del món.

Això acaba de començar.

Per molts anys reina.

Instint maternal

Totes les dones desitgem ser mares algun dia, algunes més d'hora, altres més tard, algunes volen ser mares solteres, altres amb fills desitjats, altres per sorpresa, altres per conveniència... en qualsevol cas, qualsevol dona desitja en un moment o altre tenir fills.

Avui he notat un cert tic-tac al meu rellotge biològic. Sí, sí, tal com sona. Avui he tingut un nen de pocs mesos en braços i tot i la meva por inicial a que el nen en qüestió se'm fotés a plorar, o em caigués o no en tingués ni idea de com agafar-lo, he superat la prova amb nota.

Al principi me l'he mirat amb certa desconfiança, m'ha deixat anar unes quantes babes, però de seguida ens hem fet amics.

Mentre me'l mirava a un pam de nas he pensat que en volia un per mi. Sí, ho reconec, se m'ha despertat l'instint maternal.

Així que mentre que el nen em mirava amb cara de "no sé qui ets i tampoc m'importa" i em seguia inundant de babes, jo el bressolava com si ho hagués fet tota la vida, intentant imaginar la cara del pare dels meus fills (diga'm agosarada). I me n'han aparegut moltes, però tal com apareixien pel meu cap, despareixien o es difuminàven. Això vol dir alguna cosa? Tinc molts candidats a ser pare dels meus fills? No en tinc cap? M'agradaria que fos un en concret i no el puc acabar de reconèixer?

En fi, que quan tornava el nen als braços de sa mare he pensat el més sensat de tota la tarda: tal com estan les coses actualment, entre les meves opcions de futur no descarto ser mare soltera, això sí, el rellotge biològic encara pot esperar.

Assaig general

Ahir vam fer la prèvia. En poc més de 5 hores vam fer l'assaig general, vam concentrar tot el que poden donar de sí les vacances que viurem d'aquí a 28 dies.

La primera hora va servir per posar-nos en situació, explicar-nos les novetats del passat cap de setmana i alguna que altra cosa de feina.

A partir de la segona hora va arribar el riure incontrolat (qui collons ens diria que aquella cadira s'havia de trencar!).

La tercera hora, ja amb una copa a la mà, va servir per fer safareig d'alguns temes frívols que també convé actualitzar de tant en quan.

I les dues últimes hores, com sempre, van servir apalancar-nos a casa de qualsevol manera, per sincerar allò que portem dintre i adonar- nos que, salvant les distàncies, la nostra situació emocional és exactament la mateixa.

Ahir va ser només un assaig, tindrem molts dies per seguir indagant els nostres móns a la distància. I malgrat totes dues sabem que només hem de superar algunes pors estúpides per aconseguir allò que volem, ens ho seguirem amagant com a bona excusa per seguir organitzant sopars despesperats i vacances merescudes.

Incompatibles (I)

Avui m’he sentit extranya. La nostra trobada ha estat del tot causal i inesperada, suposo que per això ha estat tota freda. Però no com les últimes vegades. Avui t’he vist com el noi del qui em vaig penjar, el qui em va saber seduir, avui t’he vist com el noi amb qui havia posat totes les meves expectatives de futur.

Mentre ha durat la nostra conversa he recordat que ja no queda res de tot allò, que ho vam deixar morir, que ho vam deixar cremar. Sí que potser érem del tot incompatibles i no hi havia manera humana que mai ens entenguéssim, però des de la trobada m’he quedat del tot nostàlgica. Has tingut la mateixa sensació?
Sembla que tot ha passat molt ràpid, la nostra història, tot allò que volíem compartir, els projectes de futur que mai ens vam explicar, les ganes que hi posàvem al principi i els desenganys que ens vam endur l’un de l’altre al final. Qui ens havia de dir que avui ens trobaríem a peu de carrer i seria tot tant efímer?

I avui que ja refem les nostres vides com si res ens hagués unit (així ens ho demostrem) vull que recordis que malgrat el temps hagi passat massa ràpid per tots dos, pots seguir comptant amb mi, que hi sóc, encara que sigui per discutir-nos com feiem sempre, perquè en el fons tots dos sabíem que aquesta era la manera de tenir-nos més a prop un de l’altre.

Amb ànsia

Cada dia que passa tinc més ganes de fotre al camp. Marxar ja s'està converint en una necessitat vital. Desconnectar, passejar, airejar les idees i els sentiments, posar en clar tot allò que es remou dins del meu cap, oblidar les hores, veure-ho tot amb prespectiva, descansar, riure, xerrar incansablement, gossejar, simplement per el plaer del no fer res.
Prendre el sol a una platja solitària, passejar per carrers antics plens d'encant, asseure's a una terrassa al vespre i veure l'espectacle de colors de la posta de sol, compartir confidències i arreglar els nostres móns a la distància i sense pressa.
Recordar-nos que ningú és imprescindible, permetre que ens trobin a faltar (una mica), allunyar-nos d'allò que ens emprenya, oblidar la diplomàcia, engegar-ho si convé tot a rodar, despertar a cap hora i recordar que res t'obliga a res.
Aprofitant el temps al màxim, recordant-nos que estem de pas.

Incertesa (II)

És un posat tímid, és una manera de parlar, és una mirada, un petó, una carícia. És una anècdota, una cançó, és un detall, és un record portat fins avui, és una història creixent.
Però també és una aventura incerta, una il·lusió esperançada, un secret compartit, un futur imprevisible, una por al més enllà, un pànic al perdre. És un no saber quan és el moment de parlar clar, de mostrar-se en obert al sentiment, de reconèixer allò que ens mou. És voler saber com i quan. És tenir clar allò que neix i creix. Tenir clar el què som i què volem.
És una conversa obligada i muda.