Amb ànsia

Cada dia que passa tinc més ganes de fotre al camp. Marxar ja s'està converint en una necessitat vital. Desconnectar, passejar, airejar les idees i els sentiments, posar en clar tot allò que es remou dins del meu cap, oblidar les hores, veure-ho tot amb prespectiva, descansar, riure, xerrar incansablement, gossejar, simplement per el plaer del no fer res.
Prendre el sol a una platja solitària, passejar per carrers antics plens d'encant, asseure's a una terrassa al vespre i veure l'espectacle de colors de la posta de sol, compartir confidències i arreglar els nostres móns a la distància i sense pressa.
Recordar-nos que ningú és imprescindible, permetre que ens trobin a faltar (una mica), allunyar-nos d'allò que ens emprenya, oblidar la diplomàcia, engegar-ho si convé tot a rodar, despertar a cap hora i recordar que res t'obliga a res.
Aprofitant el temps al màxim, recordant-nos que estem de pas.