Bon Sant Jordi

Perquè una rosa és un record, un detall, per totes les qui avui es mereixen una rosa:

- Una rosa per la Paula (les últimes seran les primeres)

- Una per la Montse (que, com cada any, segur que la rebrà tard)

- Una rosa per l'Eli (perquè sigui més especial que la que li han donat)

- Una per la Marta (que fa molt que no ens veiem i m'enrecordo molt d'ella)

- Una rosa per la meva mare (perquè mai li he regalat cap rosa)

- Una per la iaia (perquè l'avi, des de que es presi, va molt atabalat)

- Una rosa per la iaia que ja no hi és (i m'enrecordo, molt)

- Una per la sogra (en poc temps se l'ha guanyat)

- Una per l'Esther (per aquelles xerrades que tenim)

- Una per l'Elena (perquè s'enrecordi que tenim un cafè pendent des de fa dies)

- Una rosa per la Gemma (estic encantada de retrobar-nos, qualsevol dijous hi tornem!)

- Una rosa per la Pili (que qualsevol dia em diu que està prenyada)

- Una per la Jessi (tot i que aquest any em sembla que sí que en rebrà...)

Bona Diada

- blog + biberons

Ja gairabé un mes que és al món i s'ha convertit en la joguina de la casa, no és per menys.
Fer de tietat em treu molt temps, i que voleu que us digui, com que tampoc tinc massa res a dir sobre les eleccions ni sobre el meu dia a dia, que segueix sent tant rutinari com sempre, prefereixo invertir el meu temps lliure donant "bibes" sempre que la mama, l'avi, la iaia i la bes-iaia de la criatura acabin el seu torn de "supernanys".

Qui espera desespera

I ja van 41 setmanes ... seguim esperant....

Que tot vagi bé

Dies d'apatia

Se'm fa extranya aquesta apatia. Fa setmanes que estic així, sense ganes d'escriure, sense res a explicar, amb moltíssima mandra per tot. Sí que he patit dies de molts nervis, potser encara arrossego la ressaca nerviosa. No ho sé, i em fa ràbia.

Em costa moltíssim llevar-me, em costa moltíssim arrencar, no tinc ganes de sortir, la meva vida social comença a estar sota mínims i el més fort de tot: he passat un dia tancada a casa! I no m'ha caigut el sostre. Això és preocupant.
Algu m'ha dit que els científics han acordat que avui és el dia més trist del món, potser sí, però jo no estic trista, estic apàtica.
I m'emprenyo amb mi mateixa per ser així, pero mira, va com va, és com si estigues envoltada d'energia negativa (al final acabaré per creure en les energies).
A veure si d'una vegada per totes arriba la nova membre de la família, a veure si per fi tenim els resultats de la prova del metge, a veure si al final em decideixo a fer el trasllat, a veure si tots ens posem les piles... a veure si serà aquest neguit...
Falten dies d'optimisme, no?

Que tot segueixi igual

Ja fa quatre dies que som al nou any, i aquesta vegada vaig tard. No sé si és per falta de compromís o perquè simplement, ja em va bé com em va, a aquestes alçades no he fet cap propòsit pel nou any. De fet, vist l'èxit dels propòsits de l'any passat, la cosa tampoc està per tirar cohets: ni he reduit el consum de tabac, ni he recuperat la bicicleta, ni he rentat el cotxe cada quinze dies.. això sí, el balanç del 2007 ha estat més que positiu, només he seguit els propòsits de la vidorra: he viatjat moltíssim, he fet moltes sessions de relax, he estat més optimista... no em puc queixar.
Aquesta vegada no m'atreveixo a demanar res més que seguir igual que al 2007, és el més just i més honrat que puc demanar. Que tot segueixi igual, ni més ni menys.

Bon Nadal (amb un somriure)

Ara que la nit s'ha fet més llarga
Ara que les fulles ballen danses al racó
Ara que els carrers estan de festa
Avui que la fred du tants records.

Ara que sobren les paraules
Ara que el vent bufa tant fort
Avui que no em fa falta veure't, ni tan sols parlar
Per saber que estàs al meu costat

És Nadal al meu cor
Quan somrius content de veure'm
Quan la nit es fa més freda
Quan t'abraces al meu cos
I les llums de colors
M'il·luminen nit i dia
Les encens amb el somriure
Quan em parles amb el cor.
...

(Quan somrius, Josep Thió)

M'agrada pensar que, algun dia, els somnis es fan realitat.
Només cal creure's que és possible.

Bon Nadal

Dret a decidir

No, finalment, passo. No en tinc ganes, què vols que et digui. Ara a sopar amb els companys de la feina, ara a sopar amb els jefes, ara amb els de la ràdio, ara amb els altres. I no t'oblidis del coi d'amics invisibles... i per cada sopar prepara no menys de 30 €!! No voldria pecar de garrepa, però collons! entre hipoteques asfixiants, regals de compromís, sopars de paripé, una cosa i l'altra, no m'extranya que al gener arribi pelada!!!

Ara que està de moda el dret a decidir, decideixo no anar a sopars de Nadal. L'any vinent serà una altra història.

Aquest any opto pels dinars famíliars, sí senyor. Amb tota la seva immensitat i solemnitat. Serà l'única manera d'arribar al dia de Nadal sense estar tipa, perquè els últims anys arribava al dia 25 amb els dipòsits plens i sense ganes de menjar aquells canelons que tant s'havia currat la iaia.

Aquest any, res de res, regals els justos, sopars els que realment toquin, i quilos els menys possibles. A veure si per una vegada puc arribar al gener amb números "+" a la llibreta i amb quilos "- "a la balança...