Psicosi I (La "canastilla")

Han passat moltes setmanes des de l'últim post. Les vacances, la calor, la mandra generalitzada, les passejades nocturnes, entre moltes d'altres excuses, han fet que deixés una mica oblidat el blog, no per això menys estimat i necessari.

Doncs hem arribat a la setmana 31. Això ja és evidentíssim, no hi ha marxa enrere i per fi puc dir ben clar que ho començo a tenir assumit: en poc més de deu setmanes tindrem una criatura per casa. Ja ha costat, ja... després de set mesos si no m'en faig a la idea ara m'ho hauria de començar a fer mirar...

Ara arriba quan el meu estat d'ànim (que sol ser d'histèria habitual) es transforma en un canguel·lis generalitzat. Ara va de bò. Ara venen canvis. I me n'adono quan he decidit començar a fer la "canastilla", allò que des de fa setmanes hauria de tenir fet segons la família i segons algunes prenyades properes i que jo em resistia a fer per por, suposo, a assumir aquest moment.

Ara entenc perquè necessites temps per fer-la. D'entrada per poder comprar tot el què demanen per la criatura i per la mare (aquí el pare hi pinta poc). Que si bodis, pijames, el gorro i les manoples (que només el farà servir un dia), la robeta del primer dia, els mitjonets, les tovalloletes, les cremetes, al manteta i tots aquells accessoris miniatures que acaben en "-ets i etes".

La mare no es queda enrera en la llarga llista de la canastreta i ha de comprar compulsivament les bates i pijames (no queda bé anar a la clínica amb aquell pijama tant gastat i còmode que fas servir cada nit o per estar per casa), les espardenyes, les calces de paper (per flipar), els sostenidors de lactància (quan encara tinc dubtes si donaré el pit), els discs d'alletament (?!), els estris de neteja personal (gràcies per recordar-ho) i atenció: l'assecador de cabells (sort que ma germana em va advertir de l'ús que se li dóna a l'assecador de cabells a la clínica, sino em presento allà amb la meva planxa supersònica allisadora en plan "antes muerta que sencilla).

Ah! i a sobre, intenta consensuar tot el que hi poses: allò que has comprat tu, el que t'ha comprat ta mare i el que també t'ha regalat la sogra, no fos cas que algunes de les iaies els agafés un fred de peus el primer dia.

El cas és que la famosa "canastilla" ja està pràctimanent enllestida. Ara només falta que tanqui la cremallera, això ja serà una altra història. Quan la tanqui serà per marxar.. osti quins nervis!

Per cert, es dirà Júlia.

A preguntas embarazosas....

Preguntes i comentaris que et fa la gent quan s'adona que estàs embarassada.

El buscàveu?
Ah, però tens parella?
Que prefereixes, nen o nena?
No facis cas del que t'expliquin perquè cada embaras és un mon però a mi em va passar això...
com li direu?
Esteu contents?
i no us casareu?
ara que hi ha criatures haurieu de formalitzar la relació...
li donaras el pit? no?? com es???
fas cara de nen.

Respostes que t'agradaria donar:

I a tu què t'importa si el buscavem?
No, no tinc parella, m'ha follat el primer que m'ha trobat, no et fot! clar que tinc parella i ho saps. M'és igual nen que nena, només vull que vingui bé, sa i que sigui ben maco.
No m'importa gens com vas passar tu l'embaras perquè jo el porto de conya
No sabem com li direm pero al final segur que acabaré escollint jo
Estem contens, es clar
No sé si ens casarem i ara tampoc és el moment, tenim projectes més importants
Ja tenim una relació formal
I no, ni tinc intenció de donar el pit ni tinc cap motiu per pensar que porto un nen!

i els experts parlaren un dia...

(.../...) El embarazo es un período de mucho estrés para muchas mujeres. Puede sentirse feliz, triste y asustada, todo al mismo tiempo. Esos sentimientos son normales. (.../...)
Absolutament normals i imprevistos. Tant aviat engegues tothom a la merda com els demanes perdó o dius gràcies mentre somiques i plores no saps ben bé perquè.

(.../...) Casi todas las mujeres embarazadas tienen problemas al dormir en algún momento en el embarazo. Algunos de los problemas incluye:
- Dificultad al dormirse
- Dormir sin descansar
- Despertarse con frecuencia
- Dificultad en volverse a dormir (.../...)
I mandra, molta mandra durant el dia.

(.../...)Combata la fatiga. Es muy importante dormir lo suficiente. Es común que las embarazadas duerman 10 u 11 horas. (.../...)
Quins collons... en què quedem? perquè jo no cluco els ulls en tota la nit

PD.- Ja van 20 setmanes. Han arribat a la meitat del procés. Per motius evidents ella ja comença a ser conscient dels canvis i ell encara sembla que s'ho ha de creure. No saben si la criatura serà nen o nena, tant els fa, només volen que vingui bé i no és un tòpic. No han escollit cap nom i quan més vegades els preguntin per això, menys es decidiran.

I tampoc han escollit cotxet, ni color de l'habitació, ni mobles infantils, ni robeta ni canasteta. Tot arribarà i llavors es queixaran que no tenen temps de res.

Amb els 30 arriben les responsabilitats i les arrugues, però també coses fantàstiques com ara recordar que tens molta gent al voltant amb qui compartir petits grans moments i rebre regals com aquest, vacanes, pagades i anticipades!!

Fins la tornada!!

PD.- Maig de 2009: Ja van quasi 16 setmanes i quina manera de començar a viure! Amb calma i tranquilitat, ja tindrà temps d'estressar-se ben entrada la tardor...

Haurem de celebrar-ho

D'aquí a una setmana ja tindré els 30, 30!! sí, sí, pels que ja els han superat això no vol dir res i segur que creuen que estic exagerant, però que facin memòria! segur que no els va fer puta gràcia canviar de número.

El millor o pitjor de tot és que fa mig any que tinc assumit que ja en tinc quasi trenta, que quan em pregunten l'edat dic que quasi trenta i que fins i tot faig vida de quasi trenta (que no vol dir que sigui massa diferent que la de quasi 27, pero sona més fort).

Intento consolar-me pensant que la trentena ja la tinc encarrilada, que d'aquí a res ja començaré a fer panxa (perquè toca, no perquè em deixi a l'infortuni dels greixos), que ja puc posar seny amb això de la pròxima maternitat... però és que dins meu alguna cosa hi ha que es resisteix a pensar que em faig gran, a pensar que puc perdre els meus moments d'estricta i d'íntima llibertat, els moments de pensar i de fer el que em vingui de gust i de gana, a seguir pensant perquè sí que tot és una merda o que tot és relativament fantàstic, em sap greu pensar que totes les meves accions o pensaments hagin d'estar justificats perquè ja tinc una edat... 30 anys...

PD.- Abril de 2009: El que abans era una mongeta de 7 mm s'ha convertit ja en un cosset de 5 cm amb 2 bracets, 2 cametes, un cap (molt gran!), 2 manetes i dos peuets. Ja té columna vertebral. Es mou, però ella no el nota. De moment és assexuat, la natura farà el seu curs. Sigui el que sigui serà molt benvingut o benvinguda. Només volen que tot vagi bé.

Estat de shock

Gener de 2009.- Els dos fa temps que tenen clar que volen ser pares, ella ho espera per més endavant, té coses a fer encara, viatjar a l'altra punta de món, per exemple, o casar-se, sense demanar una gran festa. A ell això li queda molt gros, prefereix seguir com estan, compromesos l'un amb l'altre sense papers que avalin el que per ells ja és un fet, que són parella perquè així ho volen, perquè s'estimen. Vist que amb això del casori no es posaran d'acord i tampoc és un fet trascendental, opten per anar sobre segur i posar-se, sense pressa, en això de la paternitat, o maternitat segons es miri.

Febrer de 2009.- El món s'ha tornat boig. Tot just comencen l'any i si ella està cremada a la feina, ell n'està calcinat. Es veuen molt poc, passen hores i hores a l'oficina, amb prou feina es veuen per sopar i quan ho fan és per dir-se que tot plegat és una merda. Es consolen mutuament. No troben moment, ni ganes, de reproduir-se. Amb tot, ella veu que alguna cosa no va a l'hora, però no en fa cas, és per culpa del ritme que porta. Dies més tard es fa una prova. Negativa. Dies més tard es fa una prova. Negativa. Dos dies més tard es fa la ultima. Es pensa que és una exagerada. Negativa. Això és un no-parar i el cos en paga les conseqüències, demana hora al metge, és hipocondríaca.

Març de 2009.- Està a la sala d'espera del metge. Sort que duu la blackberry. Es connecta al facebook, xateja amb l'amiga que li recorda que tot anirà bé. Es clar que anirà bé. Amb aquests nervis és normal que tot vagi tard. Finalment, entra a la consulta. Li explica al doctor quina va ser la seva decisió de principis d'any. El metge diu que amb gairabé 30 anys ja és una bona decisió. Ella obvia aquest comentari. El doctor, coherent, decideix fer una ecografia. Sorpresa. Enhorabona, ni ve ni vindrà, li comunica que està embarassada de cinc setmanes. Ella sent com li cau una galleda d'aigua freda, congelada, nota la pell de gallina, el món se li desmonta, li passen mil pensaments pel cap, pensa en ell, en els pares, en la feina. I finalment pensa en ella. Plora i no s'adona. El metge la consola dient que és una molt bona notícia. Potser sí. Surt de la consulta amb una ecografia, una recepta d'àcid fòlic i la targeta del metge per si n'hi passa alguna. Està en estat de shock. Al sortir de la consulta rep un sms: Truca'm quan surtis. Així ho fa. Decideixen dinar junts, apretant les agendes. Quan es troben li dona la notícia. Ell en estat de shock, pero no li cau el món a sobre. S'emociona i l'abraça. Es prometen discreció.
A mitjans de març tornen a la consulta, ara ja amb la notícia païda. Tot segueix correcte. La mongeta ja té cor. Això va en serio. S'acollonen, més ella que ell. I així segueixen, més ella que ell. Amb prudència i esperança. Tot anirà bé.

Balanç i previsions

Queda menys ja per al 2009 i no sé perquè aquests últims dies he estat pensant en tot el que m'ha donat aquest any que ja quasi queda enrera. Passo pàgina a un any esplèndid: el naixement de la Paula, el viure en parella de nou, més bé que mai, un trasllat resolt amb èxit, el lloguer del meu pis, el recent naixement de la filla del meu cosí i l'anunci de la futura maternitat de la meva cosina, la feina m'ha donat grates sorpreses i també algun maldecap, en definitiva, un any molt i molt positiu.
Per això no sóc capaç de demanar-li res més al 2009, simplement com vaig fer l'any passat, desitjar que sigui tant i tant bo com aquest i com l'anterior. Res més.
El que sí puc fer és marcar-me algun propòsit -que no desig- com ara: aconseguir rebaixar els quatre quilos que no he pogut baixar en tot aquest any, fumar menys, assumir que aquest any cauen els 30, conèixer alguna altra ciutat esplèndida, recuperar l'hàbit de la lectura, regalar-me més sessions d' spa, programar la maternitat (previ compromís de casament), plantejar la possibilitat de canviar el cotxe, patir menys, aprendre a cuinar tres nous plats, anar a un concert potent i ser una mica més optimista, res de l'altre món.
Amb tot, però, em conformo que l'any que vingui sigui tant i tant plàcid com aquest.
Feliç 2009.

BONES FESTES