Tot està a punt

Després d'un parell de mesos intensos, arriba el moment d'escampar la boira.
Aquesta tarda comença un cap de setmana d'aquells de teràpia personal, dels que aprofites per veure les coses des de lluny, amb prespectiva, canviar d'aires, de gent, d'espai.
És un cap de setmana per posar en ordre les teves idees i sobretot per gaudir-ne, per fer allò que no fas normalment: passejar amb tranquil·litat, assaborir un bon menjar i un bon vi, visitar llocs d'interès, i si cal, rematar-ho amb una bona festa nocturna.

Es clar que si per alguna cosa serveix aquesta sortida és també per xerrar, per parlar amb serenitat i sinceritat sobre tot el que sents, sobre tot el que et preocupa, i a més, amb la sort que al final t'adonaràs que no tot és tant greu com et penses. Perquè arribis a aquesta conclusió, cal una bona companyia, una bona amistat a qui confiar totes les teves neures. Algú a qui parlar amb naturalitat i des del cor, i algú amb qui els silencis no siguin incòmodes. Algú que t'obri els ulls quan cal i que et doni una mà quan estiguis a punt de caure. Però no només això, cal també que aquest algú sigui capaç de fer-te riure, fer-te oblidar, fer-te emprenyar o fer-te callar si és necessari. I em sembla, que la companyia que m'emporto és capaç de tot això i molt més, perquè la conec i em coneix, perquè l'aprecio moltíssim, perquè com ella diu, és un dels meus cinc dits.

La predisposició per divertir-nos hi és, les ganes de xerrar no han marxat mai, la il·usió de perdre'ns pels nostres mons també està a punt.

Eli, gràcies d'avançat!

Portes que s'obren i es tanquen

Quan saps que realment una història s'ha acabat? Quan és el moment de dir prou? Quan saps que una porta s'ha tancat definitivament? La resposta és òbvia: Quan has sentit el cop.
Fa unes setmanes m'he adonat que la meva vida és simplement això, un obrir i tancar de portes continuat.

Algunes portes són molt grans i molt fortes i sempre estàn obertes, altres portes són vasculants, s'obren i es tanquen amb facilitat, fins i tot, de manera mecànica, altres portes són correderes, altres són de vidre i altres costen d'obrir.

Amb el pas del temps he anat atravessant aquestes portes amb més o menys facilitat. Unes han quedat obertes, altres s'han tancat.
Darrerament n'he tancat una d'important. Quan la vaig obrir per primera vegada estava il·lusionada amb el que hi trobaria al darrera. Estava esperançada, però el temps m'ha demostrat el contrari. Aquesta porta s'ha tancat i ara com sempre és moment d'obrir-ne una altra. I així seguir, sempre endavant, avançant, obrint nous camins.

Tot i això, si alguna cosa he après durant aquests anys és que hi ha portes que no cal tancar amb pany i clau, simplement tancar-les d'un cop i deixar el llum encès per si cal trobar fàcilment el pany per tornar-les a obrir.

Quan sents una lleu punxada... Quin gran dia!

Sona el despertador puntual, fas una mica el mandra al llit, i quan comences a prendre consciència que t'has de llevar, notes una punxada aguda a la galta esquerra.
Merda, tinc mal de queixal. Quin gran dia que m'espera.
Et mires al mirall i veus que la galta no està inflada, per tant, no ha de ser tant greu, et tornes a mirar i et promets que després d'esmorzar et prendràs un bon calmant.
Tot arreglat, marxes cap a la feina amb el mal de queixal posat.

Arribes a la feina i et dóna la sensació que tothom t'esperava: has trobat la nota que et vaig deixar ahir?... t'ha trucat aquell que vol allò que et va comentar.... aquesta m'ha dit que la vagis a veure... hi ha algu que t'espera a dalt...recorda que ens reunim a les 11...

Enllesteixes tots els temes pendents, amb la millor cara possible i empassant-te el mal rollo que et provoquen mil xinos batallant dins d'un queixal.
Quan acabes de tot i prop de l'hora de dinar, et recordes que encara no t'has pres el calmant, que sembla que t'agradi patir i que tant aviat com puguis agafaràs el telèfon i trucaràs al metge perquè la teva companya de feina, tant optimista com sempre, et diu: no t'ho deixis passar això del mal queixal, que si es complica pot tenir conseqüències molt greus!
Toca't els nassos! Només et faltava aquesta, no deu saber que ets hipocondríaca.

Temps d'interluni

Ahir al vespre, Miquel Martí i Pol em va fer pensar molt, una de les poesies era aquesta: Temps d'interluni.

El silenci també és un atzucac
i també es diu amb silenci.
Potser
cap gest no és tan clar i
tan transparent com tu pensaves,
i ara sents l'ofec de tants gestos sobrers.
Potser
el costum t'ha convertit
en aquest personatge
hieràtic i solemne que malviu
entre la por terrible a veure's nu
i el terrible desig de despullar-se.

(M.M. Pol)

Monotonia, res no canvia

Comença la setmana sense cap novetat, sense cap canvi, tot segueix exactament igual que sempre. Sembla que el món encara no ha girat, res s'ha mogut.
Les emocions es busquen o arriben soles? Hem de fer possibles els canvis o els canvis ens fan a nosaltres?
Mentrestant, amb certa recança, espero.

És divendres, una altra vegada...

Ja és divendres i sense massa prespectives d'èxit aquest cap de setmana.
Suposo que (sense voler abusar del tòpic), es cosa de l'edat.
Recordo que abans el divendres significava renéixer de nou, preparar-te a consciència per menjar-te el món (si te'l menjaves bé i sino també... sempre quedava el dissabte i el cap de setmana següent, i l'altre i l'altre...)

Ara, però, tot és diferent. Quan ja comences a tenir una edat veus les coses des d'una prespectiva més serena. Penso que gaudeixes més d'un sopar relaxat amb els amics o companys, i, si cal, una copa per acabar de rematar (perillosa en segons quins casos).

El que abans significaven hores i hores de preparatius previs a la festa (per sortir s'havia d'estar mentalment i físicament preparada) ara es converteix en canviar-te i arreglar-te ràpidament (no sigui cas que et marxin les ganes) amb el més pràctic i afavoridor que trobis a l'armari.

Llavors, quan estas al pub (ja que et negues a anar a discoteques) busques el lloc més estratègic on poder parlar, escoltar i observar (molt important a aquesta edat).
A partir d'aquí, el que passi, és cosa de la sort: pots marxar després de la primera copa amb la millor intenció que a l'endemà seràs una persona de profit, o podràs marxar després de moltes copes, recordan-te que ja tens una edat i que hauria estat molt millor quedar-te a casa.

Tranquil·la i serena

Acabo d'estrenar-me en el món dels blogs i ja tinc el síndrome del "pànic al full en blanc". Espero que d'ara en endavant tingui textos més productius, o serà perquè avui tot el meu món és una bassa d'oli?
Serenitat absoluta, ja tocava.

Benvinguda a l'òrbita

Finalment he caigut a la temptació de la blogosfera. No sé si és per la situació personal (desorbitada) que visc o perquè no em vull perdre cap moguda interssant, el cas és que aquí estic.
Si bé és cert que em fa molt de respecte mostrar-me a "l'aparador", i em fa certa vergonya, penso que publicar les meves dèries, cabòries i manies en aquest espai pot ser una eina molt útil per posar ordre a les meves idees.
En fi, aquí començo "Quan res sembla el que és", un miratge més o menys verídic de la meva realitat.