Estrès

Tot és per ahir, anem tard, corre, de seguida, ves-hi, torna, no triguis, recorda, pensa-hi i fes-m'hi pensar, pots?, quan? demà?, no puc, ho sento, ja hi penso, et truco més tard, merda m'he oblidat, 3 mensajes nuevos, enviar i recibir, 7 MB, no m'arriba! t'ho torno a passar, tens un moment?, parlem-ne, tinc reunió, m'ho passes?, confirmat, sort, d'aquesta me'n surto, ....

Dies de feina, ja queda menys...

Dilluns,... es compren llums....

Són les 8. En Cuní em desperta i només veure-li la cara ja em fot de mala llet. Fa una setmana estava lluny, tranquil·la i ben acompanyada. Fotent el que em donava la gana. Quins cinc dies més fantàstics. És el que penso diàriament mentre m'acabo de despertar del tot.
Arribo a la feina i feina tinc per aparcar. Una vegada més em dic a mi mateixa que em surt més a compte anar-hi caminant.
De la feina més val no parlar-ne gaire, tot és estressant, agobiant, incert i a més, surts amb la sensació que ets imbècil i estàs malgastant el teu temps. Per tant, més val no fer comentaris, suposo que en el fons hi segueixo perquè m'apassiona.
Sortint de feina, me'n vaig a fer "unes hores" a una altra banda, el que en principi va començar com un "obrir camí a noves vies", s'ha convertit en una necessitat mensual. El mateix que el currar els caps de setmana, que va començar com un "així tindré el cap ocupat" per passar a ser un "ara no sé com dir que plego".
Renegant tot el dia arribo a casa tocades les deu del vespre, assegurant-me que ha estat un mal dia perquè és dilluns i no he descansat gens al cap de setmana, recordant-me que tot és temporal, que només seran uns mesos així, que després tot serà més tranquil, que demà per més que m'emprenyi hauré de seguir currant com una boja perquè sóc orgullosa de mena i un dia vaig decidir viure d'aquesta manera.
Suposo que en el fons, m'agrada tot això, i sempre acabo per pensar que no és tant greu, que hi ha altres moltes coses que valen la pena, com l'escapada de la setmana passada, com que hi ha algu que està al meu costat, com que hi ha gent que es troba molt pitjor que tu, com que salut no me'n falta i sobretot quan saps perfectament que per més que t'hi esforcis, els millors moments arriben quan menys te'ls esperes.