Converses de nit

Princesa, vas creixent. Ja van cinc mesos. De vegades penso que no sóc una bona mare o que no estic a l'alçada de les circumstàncies. Intento fer-ho el millor que puc, saps que sóc hiperprotectora i megaresponsable amb tu i amb tot el què t'envolta i això m'allibera una mica d'aquests mals pensaments. Potser és que encara ets massa petita, encara no ens podem comunicar com jo voldria. Potser és que encara em fa por tot plegat, saber si t'estic donant certament el que necessites, dubto si ho faig bé o no, si estas contenta de com t'explico les coses, de com t'explico el món, si t'agraden les cançons que cantem, si et faig nosa en algun moment o si t'empatxo quan et dono de menjar. Voldria saber com et sents i sobretot, que em diguéssis si així ho faig bé o si caldria canviar-ho tot.

Quines ganes tinc que parlis...

Mentrestant però, he optat per aprofitar-te al màxim. Ho sento si t'abraço molt fort, si t'agafo a tothora, si et prens els cereals al biberó i sense cullera o si dorms al nostre llit. Algun personatge va dir que això no era bo per les criatures, però segur que aquest algu no en tenia. Ja vindrà el dia que no voldràs que t'abraci, o que faras vergonyes a tothom, que menjaras tu sola i que dormiras al teu llit.

Això sí nina, necessito que entenguis que també necessito algun minut per mi i que quan et deixo amb els avis és perquè necessito fer la meva. No vull que pensis que t'abandono, ni que no vull estar amb tu, sino que com ja entendras més endavant, de vegades enyoro una mica d'espai per mi mateixa, com ara mateix, per reflexionar si faig bé o no, per mantenir el contacte amb les amistats o per fumar-me un cigarret tranquilament tot desitjant que malgrat que passin els anys segueixis sempre riallera com ets ara.