XL
Ara que tinc una estona, vull deixar per escrit que m'he fet gran, que ja no sóc la que era. Dissabte ho vaig haver d'assumir.
Feia dies que rondava la idea de fer un sopar de dones, sí, sí, d'aquells que només proposar-los ja penses que són un perill en potència. Efectivament.
La nostra idea era fer un soparet tranquil, en un lloc d'aquells tan "chics" o diga-li com vulguis, de pijadetes curioses per menjar i bon vinet a taula. Fins aquí bé. Dissabte vam fer aquest sopar.
Però es clar, quan et poses a xerrar d'aquelles coses que només t'atreveixes a dir quan ja t'has cascat l'ampolla de vi de 19 €, surt la proposta d'anar a fer una copa i rematar el tema tant interessant que ens ocupa durant el sopar.
Aquesta segona copa acaba tancant el local, i ja que hi ets penses que per una vegada que surts, pots seguir amb una quarta o cinquena copa, sovint en un lloc més animat. I sí, t'animes. I balles com mai hauries fet quan sorties de festa cada cap de setmana, i et puja l'ego i l'autoestima quan encara et tiren els trastos i penses que podries ser la seva mare. Fins que arriba un punt crític. Quan vas a demanar "la última" veus que et fan mal els peus, t'adones que al teu entorn només hi ha gent amb la mirada desorbitada, abduida per un nosequè extrany de l'entorn. Prens consciència que la música que està sonant no va amb tu i que no coneixes ningú. T'adones que s'obren els llums de tot el local i que son quarts de set del matí. Collons!!! Dos quarts de set!!
En aquest punt és quan t'entra la neura: s'està fent de dia! s'està fent de dia!! I, almenys a mi, m'entra una mala llet acollonant (en això no he canviat amb el temps) i no ho soporto!! I acabes suplicant a les teves amigues marxar immediatament. I el pitjor de tot plegat no és que no vulguin marxar ni que et diguin que se't noten els 30 que estàs a punt de fer, sinó la sensació d'haver de reconèixer que tenen raó, que ara les teves prioritats estan canviant, que sortir de festa ja no és el que era, que amb arribar a casa a quarts de cinc en tens més que suficient.
Feia dies que rondava la idea de fer un sopar de dones, sí, sí, d'aquells que només proposar-los ja penses que són un perill en potència. Efectivament.
La nostra idea era fer un soparet tranquil, en un lloc d'aquells tan "chics" o diga-li com vulguis, de pijadetes curioses per menjar i bon vinet a taula. Fins aquí bé. Dissabte vam fer aquest sopar.
Però es clar, quan et poses a xerrar d'aquelles coses que només t'atreveixes a dir quan ja t'has cascat l'ampolla de vi de 19 €, surt la proposta d'anar a fer una copa i rematar el tema tant interessant que ens ocupa durant el sopar.
Aquesta segona copa acaba tancant el local, i ja que hi ets penses que per una vegada que surts, pots seguir amb una quarta o cinquena copa, sovint en un lloc més animat. I sí, t'animes. I balles com mai hauries fet quan sorties de festa cada cap de setmana, i et puja l'ego i l'autoestima quan encara et tiren els trastos i penses que podries ser la seva mare. Fins que arriba un punt crític. Quan vas a demanar "la última" veus que et fan mal els peus, t'adones que al teu entorn només hi ha gent amb la mirada desorbitada, abduida per un nosequè extrany de l'entorn. Prens consciència que la música que està sonant no va amb tu i que no coneixes ningú. T'adones que s'obren els llums de tot el local i que son quarts de set del matí. Collons!!! Dos quarts de set!!
En aquest punt és quan t'entra la neura: s'està fent de dia! s'està fent de dia!! I, almenys a mi, m'entra una mala llet acollonant (en això no he canviat amb el temps) i no ho soporto!! I acabes suplicant a les teves amigues marxar immediatament. I el pitjor de tot plegat no és que no vulguin marxar ni que et diguin que se't noten els 30 que estàs a punt de fer, sinó la sensació d'haver de reconèixer que tenen raó, que ara les teves prioritats estan canviant, que sortir de festa ja no és el que era, que amb arribar a casa a quarts de cinc en tens més que suficient.
posted by Quan res sembla el que és at 4:48 AM
0 comments
