Balanç i previsions

Queda menys ja per al 2009 i no sé perquè aquests últims dies he estat pensant en tot el que m'ha donat aquest any que ja quasi queda enrera. Passo pàgina a un any esplèndid: el naixement de la Paula, el viure en parella de nou, més bé que mai, un trasllat resolt amb èxit, el lloguer del meu pis, el recent naixement de la filla del meu cosí i l'anunci de la futura maternitat de la meva cosina, la feina m'ha donat grates sorpreses i també algun maldecap, en definitiva, un any molt i molt positiu.
Per això no sóc capaç de demanar-li res més al 2009, simplement com vaig fer l'any passat, desitjar que sigui tant i tant bo com aquest i com l'anterior. Res més.
El que sí puc fer és marcar-me algun propòsit -que no desig- com ara: aconseguir rebaixar els quatre quilos que no he pogut baixar en tot aquest any, fumar menys, assumir que aquest any cauen els 30, conèixer alguna altra ciutat esplèndida, recuperar l'hàbit de la lectura, regalar-me més sessions d' spa, programar la maternitat (previ compromís de casament), plantejar la possibilitat de canviar el cotxe, patir menys, aprendre a cuinar tres nous plats, anar a un concert potent i ser una mica més optimista, res de l'altre món.
Amb tot, però, em conformo que l'any que vingui sigui tant i tant plàcid com aquest.
Feliç 2009.

BONES FESTES

Nyaps

Tornem cap a casa després d'un sopar ràpid i improvitzat, és relativament d'hora. Condueixo el meu cotxe i xerro pels descosits sobre la meva última dèria de ser mare aviat.

Mentre debatim sobre els pros i els contres de la meva futura/possible maternitat de sobte: CATACRAC! Què ha passat? Això és un CREC de vidres? o de la xapa?? O es que se m'ha calat? Miro pel retrovisor i tinc un cotxe amorrat al darrera, en surt un nano, jovenet, cagant-se literalment en tot. Baixo del cotxe i per evitar mals majors, m'acosto al noi "de bon rollo". Veig que la seva pinta és una mica de "garrulo" i intento calmar-lo preguntant si s'ha fet mal, que no ha estat res i que tranquil, que fem un "parte" i punto. El nano renega més que jo quan m'emprenyo i només diu: "ostia puta el meu pare, ostia puta el meu pare", sento llàstima pel xaval perquè penso que quan arribi a casa li caurà una de bona... penso de seguida que ha estat culpa seva, que jo anava tranquila i ell com un boig, de fet, m'ha envestit pel darrera.

El noi tot nerviós em diu que no sap com es fa un "parte" i que tampoc té temps de fer-lo perquè té pressa, tot nerviós em dóna una targeta, m'apunta el seu telèfon i em diu que demà el truqui per quedar per fer el "parte". Jo em quedo literalment amb el moc penjant! Em deixa allà mig, amb la llum antiboira trencada i els baixos del darrera rascat de dos colors. Sort que l'amiga que m'acompanya, amb el seu do de l'oportunitat, em diu: apunta la matrícula, per si de cas.

Llavors és quan començo a pensar que potser m'ha cardat, que no deu tenir ni assegurança del cotxe, que el telèfon és fals, que el cotxe és robat i que ja en parlarem qui m'arregla el meu nyap.

Com a mínim em queda el consol de pensar que "la pressa al final passa factura", a veure si és veritat...