Nyaps

Tornem cap a casa després d'un sopar ràpid i improvitzat, és relativament d'hora. Condueixo el meu cotxe i xerro pels descosits sobre la meva última dèria de ser mare aviat.

Mentre debatim sobre els pros i els contres de la meva futura/possible maternitat de sobte: CATACRAC! Què ha passat? Això és un CREC de vidres? o de la xapa?? O es que se m'ha calat? Miro pel retrovisor i tinc un cotxe amorrat al darrera, en surt un nano, jovenet, cagant-se literalment en tot. Baixo del cotxe i per evitar mals majors, m'acosto al noi "de bon rollo". Veig que la seva pinta és una mica de "garrulo" i intento calmar-lo preguntant si s'ha fet mal, que no ha estat res i que tranquil, que fem un "parte" i punto. El nano renega més que jo quan m'emprenyo i només diu: "ostia puta el meu pare, ostia puta el meu pare", sento llàstima pel xaval perquè penso que quan arribi a casa li caurà una de bona... penso de seguida que ha estat culpa seva, que jo anava tranquila i ell com un boig, de fet, m'ha envestit pel darrera.

El noi tot nerviós em diu que no sap com es fa un "parte" i que tampoc té temps de fer-lo perquè té pressa, tot nerviós em dóna una targeta, m'apunta el seu telèfon i em diu que demà el truqui per quedar per fer el "parte". Jo em quedo literalment amb el moc penjant! Em deixa allà mig, amb la llum antiboira trencada i els baixos del darrera rascat de dos colors. Sort que l'amiga que m'acompanya, amb el seu do de l'oportunitat, em diu: apunta la matrícula, per si de cas.

Llavors és quan començo a pensar que potser m'ha cardat, que no deu tenir ni assegurança del cotxe, que el telèfon és fals, que el cotxe és robat i que ja en parlarem qui m'arregla el meu nyap.

Com a mínim em queda el consol de pensar que "la pressa al final passa factura", a veure si és veritat...