Estat de shock

Gener de 2009.- Els dos fa temps que tenen clar que volen ser pares, ella ho espera per més endavant, té coses a fer encara, viatjar a l'altra punta de món, per exemple, o casar-se, sense demanar una gran festa. A ell això li queda molt gros, prefereix seguir com estan, compromesos l'un amb l'altre sense papers que avalin el que per ells ja és un fet, que són parella perquè així ho volen, perquè s'estimen. Vist que amb això del casori no es posaran d'acord i tampoc és un fet trascendental, opten per anar sobre segur i posar-se, sense pressa, en això de la paternitat, o maternitat segons es miri.

Febrer de 2009.- El món s'ha tornat boig. Tot just comencen l'any i si ella està cremada a la feina, ell n'està calcinat. Es veuen molt poc, passen hores i hores a l'oficina, amb prou feina es veuen per sopar i quan ho fan és per dir-se que tot plegat és una merda. Es consolen mutuament. No troben moment, ni ganes, de reproduir-se. Amb tot, ella veu que alguna cosa no va a l'hora, però no en fa cas, és per culpa del ritme que porta. Dies més tard es fa una prova. Negativa. Dies més tard es fa una prova. Negativa. Dos dies més tard es fa la ultima. Es pensa que és una exagerada. Negativa. Això és un no-parar i el cos en paga les conseqüències, demana hora al metge, és hipocondríaca.

Març de 2009.- Està a la sala d'espera del metge. Sort que duu la blackberry. Es connecta al facebook, xateja amb l'amiga que li recorda que tot anirà bé. Es clar que anirà bé. Amb aquests nervis és normal que tot vagi tard. Finalment, entra a la consulta. Li explica al doctor quina va ser la seva decisió de principis d'any. El metge diu que amb gairabé 30 anys ja és una bona decisió. Ella obvia aquest comentari. El doctor, coherent, decideix fer una ecografia. Sorpresa. Enhorabona, ni ve ni vindrà, li comunica que està embarassada de cinc setmanes. Ella sent com li cau una galleda d'aigua freda, congelada, nota la pell de gallina, el món se li desmonta, li passen mil pensaments pel cap, pensa en ell, en els pares, en la feina. I finalment pensa en ella. Plora i no s'adona. El metge la consola dient que és una molt bona notícia. Potser sí. Surt de la consulta amb una ecografia, una recepta d'àcid fòlic i la targeta del metge per si n'hi passa alguna. Està en estat de shock. Al sortir de la consulta rep un sms: Truca'm quan surtis. Així ho fa. Decideixen dinar junts, apretant les agendes. Quan es troben li dona la notícia. Ell en estat de shock, pero no li cau el món a sobre. S'emociona i l'abraça. Es prometen discreció.
A mitjans de març tornen a la consulta, ara ja amb la notícia païda. Tot segueix correcte. La mongeta ja té cor. Això va en serio. S'acollonen, més ella que ell. I així segueixen, més ella que ell. Amb prudència i esperança. Tot anirà bé.