Amics que es fan i es desfan

Ens coneixem fa més de 15 anys, jo diria que prop de 20, però no ho vull assegurar, tampoc es basa la nostra amistat en la quantitat d'anys que portem a l'esquena, sinó en els moments viscuts. La veritat és que juntes n'hem passat de tots colors, ens hem muntat les festes més grosses i més gamberres, ens hem fet confidències de tot tipus i jo diria que ens hem sabut complementar a la perfecció durant tots aquests anys.

Avui però, tot és diferent. La nostra vida ha canviat en poc temps i la distància entre les dues s'ha convertit en un abisme. Avui, quan ens hem trobat per casualitat, tot ha estat molt fred, com l'últim sopar i l' última copa que vam compartir amb les que quedem de la colla (i respectius novios i marits, perquè no els poden/volen deixar a casa), avui tot s'ha congelat.

I em sap realment greu que no ens uneixi cap tipus de feeling. Hem passat de ser les millors còmplices del món, a ser com dues desconegudes. Anem per camins diferents i ha quedat demostrat avui, quan no sabíem què dir-nos, a part de: com va tot? com va la feina? i quan quedem per sopar?

No et sap greu? No serà que totes dues podíem haver fet una mica més per mantenir el contacte? Penso que sí i molt sovint han estat les circumstàncies les que ens han desplaçat, circumstàncies sempre amb nom d'home i amb nom de feina.

Acabo per pensar que són coses de la vida, que hi ha gent que va i que ve, amics que es fan desconeguts i desconeguts que arriben i t'arriben. Sempre és qüestió de seguir el camí que volem, nosaltres l'escollim tal com escollim qui volem que ens acompanyi.