Fiscalització i autoestima

Fins a quin punt algú té dret a fotre's a la teva vida? Quan es sobrepassa el límit del dret personal? Entenc q a la feina cal complir amb les teves responsabilitats, i que fins a cert punt, has d'assumir riscos que no et pertocarien i per tant te la jugues a ser jutjada.

Però d'aquí a que et controlin fins l'últim moviment passa de la ratlla. En fi... suposo que està en funció del caràcter de les persones, per tant, només és qüestió de manies recíproques.

Això passa també al terreny personal, aquelles persones que no poden viure sense fotre el nas a la vida dels altres, a comentar, a xerrar, a treure conclusions (verdaderes o falses) però en qualsevol cas, sovint infundades.

Fa gràcia veure com tothom comenta coses teves que tu mai hauries dit, bones i dolentes, fets que et fan gràcia i altres que no te'n fan tant. Suposo que ens han parit d'aquesta manera. Què hi farem. No tiraré jo la primera pedra.

Per sort, avui que tinc l'ego pujat (bé, fa uns dies) tinc la consciència molt tranquil·la, faig les coses ben fetes o tant bé com sé, tinc la vida que vull tenir (ara mateix bastant activa i completa), faig allò que m'agrada i amb qui m'agrada, per tant, no tinc perquè atabalar-me pensant que una colla de cràpules volen fiscalitzar el que considero avui per avui, una bona etapa personal.