Moments (IV)

Surt d'hora, amb temps suficient, li agrada la puntualitat i tot i això arriba minuts tard. El pitjor de tot és que de nou, ha d'esperar-lo. Es demana un tè fred i de seguida arriba ell.

Ella.- Ja era hora, com sempre vas tard.
Ell.- És que m'he trobat un imprevist.
Ella.- Que extrany.. (amb sutilesa i ràbia)
Ell.- És que resulta que... (deixa anar una excusa simple)
Ella.- D'acord, no cal que m'expliquis històries, no canviaras mai. (amb ressiganció assumida)
Ell.- Gràcies

Mentre ell li explica una història impersonal i freda, ella escolta la seva consciència i es reafirma pensant que tot s'ha acabat. Decideixen sopar una mica, quan la conversa pren un aire més tens.

Ella.- En fi, tu estàs bé?
Ell.- Psssi (amb cara d'indiferència)
Ella.- Si o no?
Ell.- Sí a estones, i tu?
Ella.- Jo estic molt bé, molt. (Ho diu tant convençuda que pensa que potser s'ha passat, però ella és com és i arrodoneix la conversa). Ho tinc superat, del tot.
Ell.- Doncs jo no, es clar que tu ho has tingut més fàcil.
Ella.- Això és mentida (però com que no té ganes de discutir ni iniciar una nova lluita, abandona i decideix marxar). És tard, marxem?!
Ell.- Marxem.

Amb el comiat es pot tallar l'aire i recorden tots dos perquè va acabar la història.