Instint maternal

Totes les dones desitgem ser mares algun dia, algunes més d'hora, altres més tard, algunes volen ser mares solteres, altres amb fills desitjats, altres per sorpresa, altres per conveniència... en qualsevol cas, qualsevol dona desitja en un moment o altre tenir fills.

Avui he notat un cert tic-tac al meu rellotge biològic. Sí, sí, tal com sona. Avui he tingut un nen de pocs mesos en braços i tot i la meva por inicial a que el nen en qüestió se'm fotés a plorar, o em caigués o no en tingués ni idea de com agafar-lo, he superat la prova amb nota.

Al principi me l'he mirat amb certa desconfiança, m'ha deixat anar unes quantes babes, però de seguida ens hem fet amics.

Mentre me'l mirava a un pam de nas he pensat que en volia un per mi. Sí, ho reconec, se m'ha despertat l'instint maternal.

Així que mentre que el nen em mirava amb cara de "no sé qui ets i tampoc m'importa" i em seguia inundant de babes, jo el bressolava com si ho hagués fet tota la vida, intentant imaginar la cara del pare dels meus fills (diga'm agosarada). I me n'han aparegut moltes, però tal com apareixien pel meu cap, despareixien o es difuminàven. Això vol dir alguna cosa? Tinc molts candidats a ser pare dels meus fills? No en tinc cap? M'agradaria que fos un en concret i no el puc acabar de reconèixer?

En fi, que quan tornava el nen als braços de sa mare he pensat el més sensat de tota la tarda: tal com estan les coses actualment, entre les meves opcions de futur no descarto ser mare soltera, això sí, el rellotge biològic encara pot esperar.