Incompatibles (I)

Avui m’he sentit extranya. La nostra trobada ha estat del tot causal i inesperada, suposo que per això ha estat tota freda. Però no com les últimes vegades. Avui t’he vist com el noi del qui em vaig penjar, el qui em va saber seduir, avui t’he vist com el noi amb qui havia posat totes les meves expectatives de futur.

Mentre ha durat la nostra conversa he recordat que ja no queda res de tot allò, que ho vam deixar morir, que ho vam deixar cremar. Sí que potser érem del tot incompatibles i no hi havia manera humana que mai ens entenguéssim, però des de la trobada m’he quedat del tot nostàlgica. Has tingut la mateixa sensació?
Sembla que tot ha passat molt ràpid, la nostra història, tot allò que volíem compartir, els projectes de futur que mai ens vam explicar, les ganes que hi posàvem al principi i els desenganys que ens vam endur l’un de l’altre al final. Qui ens havia de dir que avui ens trobaríem a peu de carrer i seria tot tant efímer?

I avui que ja refem les nostres vides com si res ens hagués unit (així ens ho demostrem) vull que recordis que malgrat el temps hagi passat massa ràpid per tots dos, pots seguir comptant amb mi, que hi sóc, encara que sigui per discutir-nos com feiem sempre, perquè en el fons tots dos sabíem que aquesta era la manera de tenir-nos més a prop un de l’altre.