Hola, com estàs?

Has tingut mai la sensació d’estar emrenyat/da amb el món? És curiós, sembla que quan estàs així, tot sigui una gran mentida.
No es tracta que tot et surti malament un dia, ni que tothom et doni l’esquena, ni que estiguis depressiu ni amb símptomes premenstruals, simplement és una sensació de contrarietat molt difícil d’explicar.

És la típica pregunta: Com estàs? I la més típica resposta: Bé, anar fent! –mentre penses: Què vols que et digui!! Que t’expliqui la meva vida i miracles de les meves últimes 24 hores, de la meva última setmana? Vols que et digui que estic emprenyada amb el món? Que tot és una merda? O vols sentir que avui estic rebossant d’alegria perquè em surten les coses tal i com jo esperava? – mentre penses tot això, sempre acabes dient: i tu què tal??

Hi ha altres situacions més divertides encara, i tant o més falses: quan trenques una relació dient que ha estat culpa dels dos –sempre hi ha més culpa a una part que a l’altra-, quan algu et diu que t’estima només com a amic/ga -quan hauria de dir que t’aprecia com a company/a-, quan et repeteixes una i mil vegades que és l’última vegada que surts -i al cap d’unes hores ja fas plans pel cap de setmana- i un llarg etcètera.

Però, es clar, ens han educat així. Per tant, com que no coneixem altra manera d’anar pel món (encara que estiguem emprenyats/des amb ell), anem fent, trempejant situacions, responent a cada pas: estic bé, i tu?