Marremeu torre - castanyes...

Avui és el dia de la Castanyada i és inevitable pensar en fa uns anys enrera, quan a l'escola prepavem activitats entorn aquesta festa de tardor. Anavem a collir castanyes, ens ensenyaven cançons i apreniem a fer panellets (que més que aprendre'n el que feiem era merdejar amb la patata, el moniato, el sucre i els pinyons). Recordo que decoravem la classe amb fulles de tardor i a la tarda, quan feiem la festa de la Castanyada tot prenia uns colors ocres i marrons i unes olors dolces, ben diferents a la resta de l'any.

Ara la castanyada ha de competir amb la festa americana per exel·lència, el Halloween, una festa que cada vegada pren més adeptes, sobretot en el món del comerç i als bars nocturns. I a mí no m'agrada, per a mí de nit bruixa només n'hi ha una i és la de Sant Joan. No m'agrada que tot s'envolti de teranyines tètriques, de morts amb vida ni de carbasses amb cara de circumstància.

No sé si avui celebraré la castanyada- perquè poc o molt ens anem fent grans- el que sí que tinc clar és que per poc que pugui menjaré algun panallet sense pensar que engreixen i tastaré alguna castanya (reconec que no m'agraden gaire). Això sí, deixaré per demà la castanyada final, quan es confirmi i puguem celebrar que tindrem un bon govern per als propers 4 anys.

Marejant la perdiu (2)

Ni si ni no, tot al contrari.

Ara sí, ara també, pero tot d'una, ara no pot ser, per si de cas.

Avui no, demà tampoc, però al següent sí, segur. I amb més ganes que mai.

Aquí no, massa evident. Allà, potser, massa lluny.

I de nou, perdent temps i passant dies, com qui no vol la cosa.

I cada vegada més del mateix per arribar al mateix punt.

Fins que s'acabi. Per avorriment. Deixant-ho morir d'èxit.

Ben - Trobades

Finalment, hem decidit trobar-nos!!! Després de mesos i mesos acabant els mails amb un: A veure quan ens veiem, està a punt d'arribar el dia.

I segur que serà divertit. Aquesta vegada hem canviat el plan. En comptes de conformar-nos amb un cafè de mitja tarda i una bona passejada per Sant Feliu (que també està molt bé), la trobada s'ha convertit en un dinar improvitzat a casa. Tot i que d'improvitzat no té res (porto una setmana pensant que carai els faré per dinar).

El cas és que ens trobarem i ens posarem al dia. I gairabé podria assegurar ara ja quins seran els punts de l'ordre del dia:

1.- Situació laboral (la conclusió serà: tenim massa feina, ens hem de relaxar)

2.- Situació econòmica (totes dues diran que tenen a punt l'emancipació, però encara falta l'empenta final. Jo els diré que tranquil·les, tot arriba, que una vegada vius sola tampoc són tot flors i violes i que a casa els pares s'està molt bé)

3.- Situació sentimental (la marta i jo evadirem el tema, perquè està com està, mentre que l'Elena també evadirà el tema, dient que està com està, encantada però amb el més calent a l'aigüera -tranquil·la reina, no despesperis-, et casaràs abans que jo segur).

4.- Situació de la resta de companys/es d'escola (Crítica objectiva, es clar,....)

5.- Records per la nostàlgia (moments d'aquells que comencen dient: us enrecordeu quan... què s'haurà fet de .... ).

6.- Precs i preguntes (família, amics comuns i no comuns, projectes immediats, resums de vacances....)

Noies, em sembla que amb un dinar no en fem prou. Us voleu quedar a passar el cap de setmana a casa?

Correu

Hola, que tal todo por ahí?
Por aquí ya ves, tirandillo. Se hace lo que se puede, y de momento no nos podemos quejar.
Tengo mucho trabajo ultimamente, pero como me encanta lo que hago (y a estas alturas ya es una suerte) pues pa'lante, sin tener mucho tiempo para otras cosillas... Que por cierto, no hace falta que te cuente lo que ya sabes, pero como no habíamos hablado mucho del tema tu y yo a solas... aprovecho ahora. Que te parece? Bien, verdad? Algo me dice que te alegras, es como un presentimiento. Ya solo falta saber si algun dia voy aprender a pensar las cosas antes de decirlas, no sea que la cague otra vez -aunque con los años que ya tengo (ya lo sé, más tendrías tu), no creo que pueda cambiar mucho.-.
El caso es que, como ves, estoy encantada con lo que tengo, ahora mismo no lo cambiaría por nada... Lo unico que me preocupa un poco es no tener la certeza de hasta cuando puede durar, me da un poco de miedo plantearlo seriamente pero mientras dure así, pues a aprovacharlo, no te parece? De momento estoy haciendo lo que quiero y cuando quiero y aunque pienses (no lo niegues) que empiezo a ser mayorcita, he dedidio a dejar que sea el tiempo quien nos ponga a todos en su sitio. Si una cosa he aprendido des de que te fuiste es precisamente esta: aprovechar el momento al máximo, sin pausa pero sin prisa (y con una sonrisa, claro). Y esta vez no quiero estropearlo.
En fin, tengo muchísimas cosas por contarte todavía (el viaje que hicimos, los proyectos de trabajo, las novedades en casa -no, por ahora no me van a hacer tía-, tengo mil cosas pendientes). Ya te iré informando aunque sepa que me tienes controlada (cosa que me alegra y me da mucha confianza, no dejes de hacerlo, vale?)
Un beso y un recuerdo para todos.
Hasta pronto.

4

Aire fresc

La passejada ha durat escassament una hora. No teníem res a fer, o potser sí, però les dues necessitàvem una estona de calma, suposo que airejar-nos era el que més ens convenia. De ben segur que totes dues teníem i seguim tenint un munt de coses al cap, però mentre ha durat la passejada hem parlat més ben poc, cadascuna al seu món, i només tornavem a la realitat per parlar de qualsevol cosa banal o de qualsevol record oportú que ens ha vingut a la ment quan hem passat davant l'escola que ens va veure créixer o davant del camí que tantes vegades haviem fet amb bicicleta. No ha estat necessari obrir-nos a res, ni fer grans exposicions ni demostracions d'afecte i d'estima per recordar-nos que hi som pel que faci falta. La companyia que ens hem fet aquesta tarda ha estat una manera de recordar-nos que ens tenim l'una a l'altra, passi el que passi. I m'alegro al pensar que quan les coses van bé o van maldades, hi ha algu que ho sap, que ho comparteix, sense haver de fer ús de les paraules.

Marejant la perdiu.

Avui he estat a punt. He estat a l'abast d'un simple cop "d'intro" per confessar-t'ho.
Però m'he fet enrera.
Prefereixo esperar.
Esperar, passar el temps, divagar, deixar-ho tot a les mans de no sé ben bé què ni qui, confiar en el destí o potser passar d'ell.
No he estat capaç, com tantes d'altres vegades.
No vull que acabi la màgia, mentrestant callo i m'espero.
Sóc covarda.