Dies d'apatia

Se'm fa extranya aquesta apatia. Fa setmanes que estic així, sense ganes d'escriure, sense res a explicar, amb moltíssima mandra per tot. Sí que he patit dies de molts nervis, potser encara arrossego la ressaca nerviosa. No ho sé, i em fa ràbia.

Em costa moltíssim llevar-me, em costa moltíssim arrencar, no tinc ganes de sortir, la meva vida social comença a estar sota mínims i el més fort de tot: he passat un dia tancada a casa! I no m'ha caigut el sostre. Això és preocupant.
Algu m'ha dit que els científics han acordat que avui és el dia més trist del món, potser sí, però jo no estic trista, estic apàtica.
I m'emprenyo amb mi mateixa per ser així, pero mira, va com va, és com si estigues envoltada d'energia negativa (al final acabaré per creure en les energies).
A veure si d'una vegada per totes arriba la nova membre de la família, a veure si per fi tenim els resultats de la prova del metge, a veure si al final em decideixo a fer el trasllat, a veure si tots ens posem les piles... a veure si serà aquest neguit...
Falten dies d'optimisme, no?

Que tot segueixi igual

Ja fa quatre dies que som al nou any, i aquesta vegada vaig tard. No sé si és per falta de compromís o perquè simplement, ja em va bé com em va, a aquestes alçades no he fet cap propòsit pel nou any. De fet, vist l'èxit dels propòsits de l'any passat, la cosa tampoc està per tirar cohets: ni he reduit el consum de tabac, ni he recuperat la bicicleta, ni he rentat el cotxe cada quinze dies.. això sí, el balanç del 2007 ha estat més que positiu, només he seguit els propòsits de la vidorra: he viatjat moltíssim, he fet moltes sessions de relax, he estat més optimista... no em puc queixar.
Aquesta vegada no m'atreveixo a demanar res més que seguir igual que al 2007, és el més just i més honrat que puc demanar. Que tot segueixi igual, ni més ni menys.