Reflexions (I)

Al final, el sopar de cosins, res de res. La feina d'uns i els compromissos d'altres va fer caure la convocatòria. Però queda pendent. El que havia de ser una trobada familiar es va convertir en una trobada d'excompanys i amics, un sopar improvitzat per veure un partit sense pena ni glòria. El balanç del cap de setmana, però, és positiu.

Amb tot, en aquest post no vull parlar del cap de setmana, sinó de la mentida en tota la seva dimensió. (I no té res a veure amb el que hagi pogut passar aquest cap de setmana).

Penso que hi ha diferents tipus de mentides en funció del resultat que podrien donar a qui l'escolta.

Hi ha qui amaga les veritats per no ofendre, els hipòcrites, els que prefereixen quedar millor amb els altres que amb sí mateixos.

Hi ha els qui diuen mentides a tort i a dret, els compulsius, els que no coneixen una altra manera de viure, els qui els agrada viure en un món fet a la seva mida.

I, finalment, hi ha altres que prefereixen mentir que callar, els covards, els qui no admeten un silenci per resposta, els qui no poden controlar la seva vida.

(Es poden afegir més tipus, però amb aquests tres jo ja en faig prou).

El pitjor de la mentida no és el què s'amaga sinó la sensació que et queda després de ser víctima de qualsevol d'aquests enganys: en el primer, el cas dels hipòcrites, arribes a conèixer la ofensa, però pots arribar a acceptar-la, en el segon, els compulsius, és probable que coneguis els diferents graus d'irritació, quan es menteix per sistema el grau de confiança es nul, però en el tercer, quan ets davant d'un covard, només coneixes la indignació, la ràbia de pensar que dient la veritat tot seria molt més senzill, fins i tot més cruel, però de ben segur més agradable, més fàcil per a uns i altres. La vida seria molt més senzilla.