De casament...

Dissabte va ser el seu dia, estava radiant, guapíssima i sobretot tenia una emoció als ulls que encomanava qualsevol que la mirava. La seva entrada va ser molt especial, ella que tant havia parlat d'aquell moment, allà estava, davant de tothom, amb aquella cara de no voler riure ni plorar, estrenyent cada vegada més el nus de l'estómac (del seu i del de totes les qui compartiem amb ella aquell sentiment), desitjant que el camí es fés més curt i més ràpid, mig arrossegant el seu pare per la pressa d'arribar i trobar-se en aquell lloc que els dos esperaven veure's des de feia anys.

Les versions acústiques del Yesterday i Paraules d'amor ens van posar a tots la pell de gallina, no per òbvies, sinó per encertades, i els aplaudiments finals van ser tant espontanis com necessaris per alliberar tota la tensió d'un matí ple d'emocions.

A partir de llavors tot va ser més distès (però no per això menys emotiu). L'àpat va ser fantàstic i els detalls, com no podia ser d'una altra manera, estaven estudiats minuciosament, des de l'obsequi fins a la música, passant pels mil i un detalls que el van convertir en un casament, molt, molt especial. Just com l'esperava.

Però es clar, malgrat voler tenir-ho tot estudiat sempre hi ha coses que cal deixar a la improvització i que sempre, sempre, seran inevitables, com acabar amb mal de peus tot i comprar-te les sabates més còmodes del mercat, fer un aperitiu que no s'acaba mai més, repetir una vegada i una altra "estic molt tipa", acabar plorant com una pànfila quan li donen el ram a la iaia (sí, sí, inevitable), veure que malgrat els Martinis has quedat prou bé a les fotos oficials del casament, i finalment patir una avaria que t'obligui a deixar el cotxe al restaurant, avisant la grua el dia següent tot arrossegant les restes (físiques) del dia anterior.

(PD:- Marta, gràcies per deixar-nos a casa, això sí que va ser inesperat!)