El tren de los momentos

Ahir vaig anar de concert, i què vols que et digui, després de veure els Maná en tota la seva escència, Alejandro Sanz em va decepcionar, d'un suficient pelat.

Consti que sempre m'ha agradat i he seguit les seves gires des que tocava a Girona i el preu de l'entrada no arribava a 2000 peles, però ahir vaig sortir del Sant Jordi amb certa decepció.

Decepció perquè intenta renovar-se i no acaba de trobar un estil que li senti còmode, decepció perquè va passar més estona fora de l'escenari que a dintre, decepció perquè el Sant Jordi estava a mig gas, decepció perquè no va portar cap col·laboració (més d'un o més d'un miler s'esperava l'entrada de Shakira) i decepció perquè donava la sensació que va fer un repàs dels seus grans clàssics més per compromís que per ganes.

Suposo que al haver-se convertit en una estrella mediàtica, més pròpia d'omplir pàgines del cor que de revistes musicals, ha repercutit en tot allò que ahir es va veure a l'escenari. No va deixar res a la improvització, ni els "bisos" ni la interpretació al piano de "Lo ves" (un dels moments més karaoke però no per això menys emocionants, ho reconec).

Avui, que no vull pecar de pessimista ni exigent, no sé si vaig estar en un concert del que havia estat un dels meus ídols de la joventut o en un mega-concurs de singstar entre dos equips de 7000 jugadores cadascun, les que comparteixen incondicionals el seu estil sigui quin sigui i les que ens vam plantar, ja fa uns anys, amb l'Alma a l'aire.