Reproduir-se

Tot va ser tant surrealista i tant precipitat que encara no me'n faig a la idea. Bé, ara una mica sí, ja se li comença a notar. I és emocionant. Em fan tieta!!! (sí sí Marta, el que sents! Ma germana, que sempre ha tingut més seny que jo...)

Aquell dia va ser realment intens, des de veure la cara de ma germana al sortir de la prova - tot un poema -, jo que no sabia si riure d'histèria continguda, plorar d'emoció o disparar preguntes estúpides del tipus: i ara què? com? per quan? et trobes bé? què penses fer?, fins al moment de donar la notícia als futurs avis (que no toquen de peus a terra) i aguantar la pressió de no explicar-ho a tort i a dret als més propers, tot va ser realment emocionant.

Ara que ja han passat unes setmanes, que tot va endavant, és quan et planteges que realment tenir un fill és una responsabilitat de per vida, que és molt maco fer-los, però collons, quin patir a partir d'ara!

Amb tota la novetat jo també m'he decidit, no a tenir un crio sino a seguir entrenant per fer-los bé quan sigui el moment, no fos cas que el dia que em decideixi a reproduir-me, no sàpiga com posar-m'hi.