Si hi fos...

Fa dies que penso molt en ella, de fet, no he deixat mai de recordar-la, no passa dia que no li dediqui un segon. És com si alguna cosa em recordés que encara hi és, és com si la portés dins. Suposo que a l'acostar-se aquests dies de Nadal i la trobada familiar que hi ha prevista, és inevitable que el seu record sigui més present. Si veiés com ha canviat el panorama... pobre, es posaria les mans al cap. Però estic segura que ens riuriem de tot plegat. Si hi fos segur que fariem el comentari de com estan canviant les coses, sobretot a la família, que n'hi ha per fer un llibre (jo també formaria part d'algun capítol, diguem que també hi tinc part de culpa en aquests canvis...). Hi penso i somric, és com si encara existís aquella complicitat que ens unia més com amigues que com a àvia i neta. Perquè ella era així, sí que tenia les seves coses de dona gran, però tenia molt de mèrit parlar obertament amb la iaia sobre temes de parella, de sexe, de convivència matrimonial, de la pròpia família i de mil coses que malgrat els anys que ens separaven arribaven a un mateix punt d'acord. Recordo els seus gestos, la manera d'agafar-me pel braç i per les mans, la manera que tenia de riure (a "carcajada" plena), la manera que tenia de fer-me callar, que es basava simplent en canviar de tema parlant ella d'una altra cosa, recordo els cafès amb llet (amb tèl, que l'odiava) i les galetes mig remullides, però que tenien la seva gràcia. M'hauria encantat que l'haguéssis conegut.