Quan res sembla el que és

Ja n'hem fet 1!

2010-11-03T13:48:00.000-07:00

Diumenge va fer un any que em baixaven mig acollonida, mig il·lusionada, mig adolorida, a aquella sala freda i gairabé buida. Fa un any que vaig demanar al personal del quiròfan que no em deixessin de parlar, que em donéssin conversa, que així em passaria més ràpid el tràmit. I va ser així, poc més de vint minuts, estirada en aquella camilla com un Sant Crist, sense moure'm i amb una xerrameca que no recordo de què anava quan et vaig veure per primer cop. En cinc segons vaig pensar tantes coses! que per fi et veia la cara, que estaves gris, que ja ploraves, que encara et lligava a mi el cordó i que segurament tenies fred. Van ser 5 segons, "mi-te-la la teva filla" em deia la comadrona i jo flipava entre l'emoció, l'anèstesia, l'oxígen i la imatge de saber que t'estan remenant i no controles res. A partir d'aquí va ser un pim-pam, et van mig netejar, embolcallar i te'm van plantar davant la cara. No et podia tocar perquè em tenien lligada de braços ( res, per controlar la tensió i no se quantes coses mes) pero aquella dona només feia que dir-me: "fes-li petons fes-li petons!!" i jo pensant: "però deixa-me-la veure, no me l'apropis tant que no la veig... " coses de comadrones suposo.. a partir d'aquí vas anar a conèixer al teu pare, que estava desquiciat fora del quiròfan rossegant-se les ungles que li quedaven...
I d'això, ja fa un any!

Per descomptat, tu has après moltes coses noves en aquest any, estas canviant per segons i ho absorbeixes tot com una esponja. El que no saps és tot el que he descobert de mi mateixa en aquest any!! he descobert que tinc més paciència de la que m'imaginava, he après a dormir a batzegades sense que repercuteixi en l'endemà, he après a canviar bolquers, a vestir-te i a agafar-te, he après a fer un munt de coses amb una sola mà, he après que les prioritats canvien i les responsabilitats també, he descobert que l'instint maternal existeix.
I si només en un any hem fet juntes tot això, imagina't el que ens queda per davant!!

Per molts anys, nina!

Llar 1!

2010-09-08T13:06:00.000-07:00

Caram nina, feia cinc mesos que no escrivia una mica! ara sí que m'adono que hauria d'aprendre a gestionar bé el meu temps.. però és que em tens absorbida! en fi... suposo que és perquè em deixo. .

Doncs bé, ja tens deu mesos!! i ja has començat anar a l'escola!! Com una campiona has començat una etapa que et durarà (espero) més de vint anys... això només és el principi així que millor que comencem amb bon peu. Sé que ahir no va ser fàcil però ja veuras que t'ho passaràs de conya, més o menys com avui que no m'has trobat gaire a faltar, eh?? Jugaràs molt, cantaràs, aprendras a compartir, a parlar, a expressar-te, a defensar-te... això de ser de les petitones t'anirà bé, ara et sembla que no perquè tots corren al teu voltant i amb prou feina et mous de terra (gandulota), però en no res els agafaràs tu també, ja veuras.

M'agradaria que això d'anar a l'escola t'agradés de debò, intentaré que així sigui, no voldria que amb els anys es convertís en un sacrifici (sé que en alguna època et costarà). Pensa que estudiar et farà més gran i encara que demà sentis que estudiar no serveix per tenir una feina que t'agradi (ja m'entendras més endavant) veuras que sí és necessari, imprescindible per moure't pel món, que tant globalitzat com està i estarà, et convindrà molt fer-t'hi un lloc. Això de què vols ser quan siguis gran ho deixarem per més endavant...

Ah, sàpigues que jo estic bé, no t'enganyaré si et dic que el procés d'adaptació a aquesta (teva-meva) nova vida m'està costant, però m'en sortiré. Portava 30 anys fent el que volia en tot moment, bé, potser portava 10 anys fent el que volia en tot moment, però ara això s'ha acabat i adaptar-m'hi costa una mica. Per sort tinc un bon- gran motiu per posar més seny, per arribar més d'hora a casa, per reduir la meva jornada laboral i per dormir molt, molt menys del que dormia (saps quan temps fa que no em llevo més tard de les 9???). El motiu ets tu Júlia.

Fins la propera princesa, si em deixes i gestionem més bé el nostre temps, serà aviat!

Converses de nit

2010-04-09T13:28:00.000-07:00

Princesa, vas creixent. Ja van cinc mesos. De vegades penso que no sóc una bona mare o que no estic a l'alçada de les circumstàncies. Intento fer-ho el millor que puc, saps que sóc hiperprotectora i megaresponsable amb tu i amb tot el què t'envolta i això m'allibera una mica d'aquests mals pensaments. Potser és que encara ets massa petita, encara no ens podem comunicar com jo voldria. Potser és que encara em fa por tot plegat, saber si t'estic donant certament el que necessites, dubto si ho faig bé o no, si estas contenta de com t'explico les coses, de com t'explico el món, si t'agraden les cançons que cantem, si et faig nosa en algun moment o si t'empatxo quan et dono de menjar. Voldria saber com et sents i sobretot, que em diguéssis si així ho faig bé o si caldria canviar-ho tot.

Quines ganes tinc que parlis...

Mentrestant però, he optat per aprofitar-te al màxim. Ho sento si t'abraço molt fort, si t'agafo a tothora, si et prens els cereals al biberó i sense cullera o si dorms al nostre llit. Algun personatge va dir que això no era bo per les criatures, però segur que aquest algu no en tenia. Ja vindrà el dia que no voldràs que t'abraci, o que faras vergonyes a tothom, que menjaras tu sola i que dormiras al teu llit.

Això sí nina, necessito que entenguis que també necessito algun minut per mi i que quan et deixo amb els avis és perquè necessito fer la meva. No vull que pensis que t'abandono, ni que no vull estar amb tu, sino que com ja entendras més endavant, de vegades enyoro una mica d'espai per mi mateixa, com ara mateix, per reflexionar si faig bé o no, per mantenir el contacte amb les amistats o per fumar-me un cigarret tranquilament tot desitjant que malgrat que passin els anys segueixis sempre riallera com ets ara.

Prioritats

2010-02-16T01:49:00.001-08:00

No em posaré histèrica, no em posaré histèrica, no em posaré histèrica.... respira, 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10... respira... tot anirà bé, ja m'acostumaré, no se n'adonarà, la sogra se'n mor de ganes, estarà bé, no hi pensis, calma, calma, calma, vols fer el favor!, no hi pensis, no hi pensis.

I uns collons! En dos dies torno a la feina!!! I això no és el pitjor.

El que més em fot és deixar la nena!

I jo que deia que volia començar a treballar al gener...

Aprenent

2010-01-29T04:00:00.001-08:00

Hola Júlia,

aviat farà tres mesos que has nascut! tres mesos! sembla mentida com passa el temps i quantes coses arriben a passar... com m'has canviat la vida!

Tanta por que tenia pel moment que arribéssis i mira, ja ets aquí i ja ens anem coneixent. És més, no m'imagino què faria ara sense tu, sona tòpic, sí, però és ben cert.

Vull agrair-te ben sincerament que no em féssis patir durant la teva arribada, es clar que en això el doctor també hi va tenir part de col·laboració. La cesàrea va ser una bona pensada, qui digui que la recuperació és més fotuda és un covard. Tot passa. I val la pena.

També vull donar-te les gràcies (i tocar fusta) per no ser ploranera i per menjar tant bé (gràcies per no retreure'm que no t'hagi donat el pit!). El tema de dormir una nit sencera... ja ho anirem solucionant aviat, oi?? Fins i tot en això m'has ensenyat a no queixar-me... qui ho havia de dir!!

Has vist com n'ha après el papa a agafar-te en poc temps?? es clar que entre les dues li hem d'anar recordant que no ets un sac de patates... totes dues sabem que està encantat amb aquest nou rol de pare... no toca de peus a terra.

Per cert, aviat hauré de tornar a treballar. Sàpigues que a partir de llavors passaràs més hores amb la iaia. Et cuidarà molt bé. Crec que massa, la feina després serà nostra per dir-te "no", però és el que hi ha, és el sistema que tenim i que ja tindràs temps de conèixer. A partir del setembre potser aniràs a l'escola, allà sí que t'espavilaran... o els espavilaràs tu, perquè em sembla que ja apuntem maneres...

Bé princesa, aviat tornaràs a reclamar el biberó (tranquila, això de ser una mica rondinaire ho portes als gens), així que m'acomiado fins a la propera estona que pugui continuar explicant-te què et trobaras en aquest nou món.

Benvinguda nina,

La teva mare.

Psicosi I (La "canastilla")

2009-08-31T07:58:00.000-07:00

Han passat moltes setmanes des de l'últim post. Les vacances, la calor, la mandra generalitzada, les passejades nocturnes, entre moltes d'altres excuses, han fet que deixés una mica oblidat el blog, no per això menys estimat i necessari.

Doncs hem arribat a la setmana 31. Això ja és evidentíssim, no hi ha marxa enrere i per fi puc dir ben clar que ho començo a tenir assumit: en poc més de deu setmanes tindrem una criatura per casa. Ja ha costat, ja... després de set mesos si no m'en faig a la idea ara m'ho hauria de començar a fer mirar...

Ara arriba quan el meu estat d'ànim (que sol ser d'histèria habitual) es transforma en un canguel·lis generalitzat. Ara va de bò. Ara venen canvis. I me n'adono quan he decidit començar a fer la "canastilla", allò que des de fa setmanes hauria de tenir fet segons la família i segons algunes prenyades properes i que jo em resistia a fer per por, suposo, a assumir aquest moment.

Ara entenc perquè necessites temps per fer-la. D'entrada per poder comprar tot el què demanen per la criatura i per la mare (aquí el pare hi pinta poc). Que si bodis, pijames, el gorro i les manoples (que només el farà servir un dia), la robeta del primer dia, els mitjonets, les tovalloletes, les cremetes, al manteta i tots aquells accessoris miniatures que acaben en "-ets i etes".

La mare no es queda enrera en la llarga llista de la canastreta i ha de comprar compulsivament les bates i pijames (no queda bé anar a la clínica amb aquell pijama tant gastat i còmode que fas servir cada nit o per estar per casa), les espardenyes, les calces de paper (per flipar), els sostenidors de lactància (quan encara tinc dubtes si donaré el pit), els discs d'alletament (?!), els estris de neteja personal (gràcies per recordar-ho) i atenció: l'assecador de cabells (sort que ma germana em va advertir de l'ús que se li dóna a l'assecador de cabells a la clínica, sino em presento allà amb la meva planxa supersònica allisadora en plan "antes muerta que sencilla).

Ah! i a sobre, intenta consensuar tot el que hi poses: allò que has comprat tu, el que t'ha comprat ta mare i el que també t'ha regalat la sogra, no fos cas que algunes de les iaies els agafés un fred de peus el primer dia.

El cas és que la famosa "canastilla" ja està pràctimanent enllestida. Ara només falta que tanqui la cremallera, això ja serà una altra història. Quan la tanqui serà per marxar.. osti quins nervis!

Per cert, es dirà Júlia.

A preguntas embarazosas....

2009-06-11T04:01:00.001-07:00

Preguntes i comentaris que et fa la gent quan s'adona que estàs embarassada.

El buscàveu?
Ah, però tens parella?
Que prefereixes, nen o nena?
No facis cas del que t'expliquin perquè cada embaras és un mon però a mi em va passar això...
com li direu?
Esteu contents?
i no us casareu?
ara que hi ha criatures haurieu de formalitzar la relació...
li donaras el pit? no?? com es???
fas cara de nen.

Respostes que t'agradaria donar:

I a tu què t'importa si el buscavem?
No, no tinc parella, m'ha follat el primer que m'ha trobat, no et fot! clar que tinc parella i ho saps. M'és igual nen que nena, només vull que vingui bé, sa i que sigui ben maco.
No m'importa gens com vas passar tu l'embaras perquè jo el porto de conya
No sabem com li direm pero al final segur que acabaré escollint jo
Estem contens, es clar
No sé si ens casarem i ara tampoc és el moment, tenim projectes més importants
Ja tenim una relació formal
I no, ni tinc intenció de donar el pit ni tinc cap motiu per pensar que porto un nen!

i els experts parlaren un dia...

2009-06-11T03:26:00.000-07:00

(.../...) El embarazo es un período de mucho estrés para muchas mujeres. Puede sentirse feliz, triste y asustada, todo al mismo tiempo. Esos sentimientos son normales. (.../...)
Absolutament normals i imprevistos. Tant aviat engegues tothom a la merda com els demanes perdó o dius gràcies mentre somiques i plores no saps ben bé perquè.

(.../...) Casi todas las mujeres embarazadas tienen problemas al dormir en algún momento en el embarazo. Algunos de los problemas incluye:
- Dificultad al dormirse
- Dormir sin descansar
- Despertarse con frecuencia
- Dificultad en volverse a dormir (.../...)
I mandra, molta mandra durant el dia.

(.../...)Combata la fatiga. Es muy importante dormir lo suficiente. Es común que las embarazadas duerman 10 u 11 horas. (.../...)
Quins collons... en què quedem? perquè jo no cluco els ulls en tota la nit

PD.- Ja van 20 setmanes. Han arribat a la meitat del procés. Per motius evidents ella ja comença a ser conscient dels canvis i ell encara sembla que s'ho ha de creure. No saben si la criatura serà nen o nena, tant els fa, només volen que vingui bé i no és un tòpic. No han escollit cap nom i quan més vegades els preguntin per això, menys es decidiran.

I tampoc han escollit cotxet, ni color de l'habitació, ni mobles infantils, ni robeta ni canasteta. Tot arribarà i llavors es queixaran que no tenen temps de res.

2009-05-08T06:55:00.001-07:00

Amb els 30 arriben les responsabilitats i les arrugues, però també coses fantàstiques com ara recordar que tens molta gent al voltant amb qui compartir petits grans moments i rebre regals com aquest, vacanes, pagades i anticipades!!

Fins la tornada!!

PD.- Maig de 2009: Ja van quasi 16 setmanes i quina manera de començar a viure! Amb calma i tranquilitat, ja tindrà temps d'estressar-se ben entrada la tardor...

Haurem de celebrar-ho

2009-04-21T10:35:00.000-07:00

D'aquí a una setmana ja tindré els 30, 30!! sí, sí, pels que ja els han superat això no vol dir res i segur que creuen que estic exagerant, però que facin memòria! segur que no els va fer puta gràcia canviar de número.

El millor o pitjor de tot és que fa mig any que tinc assumit que ja en tinc quasi trenta, que quan em pregunten l'edat dic que quasi trenta i que fins i tot faig vida de quasi trenta (que no vol dir que sigui massa diferent que la de quasi 27, pero sona més fort).

Intento consolar-me pensant que la trentena ja la tinc encarrilada, que d'aquí a res ja començaré a fer panxa (perquè toca, no perquè em deixi a l'infortuni dels greixos), que ja puc posar seny amb això de la pròxima maternitat... però és que dins meu alguna cosa hi ha que es resisteix a pensar que em faig gran, a pensar que puc perdre els meus moments d'estricta i d'íntima llibertat, els moments de pensar i de fer el que em vingui de gust i de gana, a seguir pensant perquè sí que tot és una merda o que tot és relativament fantàstic, em sap greu pensar que totes les meves accions o pensaments hagin d'estar justificats perquè ja tinc una edat... 30 anys...

PD.- Abril de 2009: El que abans era una mongeta de 7 mm s'ha convertit ja en un cosset de 5 cm amb 2 bracets, 2 cametes, un cap (molt gran!), 2 manetes i dos peuets. Ja té columna vertebral. Es mou, però ella no el nota. De moment és assexuat, la natura farà el seu curs. Sigui el que sigui serà molt benvingut o benvinguda. Només volen que tot vagi bé.

Estat de shock

2009-03-30T09:01:00.000-07:00

Gener de 2009.- Els dos fa temps que tenen clar que volen ser pares, ella ho espera per més endavant, té coses a fer encara, viatjar a l'altra punta de món, per exemple, o casar-se, sense demanar una gran festa. A ell això li queda molt gros, prefereix seguir com estan, compromesos l'un amb l'altre sense papers que avalin el que per ells ja és un fet, que són parella perquè així ho volen, perquè s'estimen. Vist que amb això del casori no es posaran d'acord i tampoc és un fet trascendental, opten per anar sobre segur i posar-se, sense pressa, en això de la paternitat, o maternitat segons es miri.

Febrer de 2009.- El món s'ha tornat boig. Tot just comencen l'any i si ella està cremada a la feina, ell n'està calcinat. Es veuen molt poc, passen hores i hores a l'oficina, amb prou feina es veuen per sopar i quan ho fan és per dir-se que tot plegat és una merda. Es consolen mutuament. No troben moment, ni ganes, de reproduir-se. Amb tot, ella veu que alguna cosa no va a l'hora, però no en fa cas, és per culpa del ritme que porta. Dies més tard es fa una prova. Negativa. Dies més tard es fa una prova. Negativa. Dos dies més tard es fa la ultima. Es pensa que és una exagerada. Negativa. Això és un no-parar i el cos en paga les conseqüències, demana hora al metge, és hipocondríaca.

Març de 2009.- Està a la sala d'espera del metge. Sort que duu la blackberry. Es connecta al facebook, xateja amb l'amiga que li recorda que tot anirà bé. Es clar que anirà bé. Amb aquests nervis és normal que tot vagi tard. Finalment, entra a la consulta. Li explica al doctor quina va ser la seva decisió de principis d'any. El metge diu que amb gairabé 30 anys ja és una bona decisió. Ella obvia aquest comentari. El doctor, coherent, decideix fer una ecografia. Sorpresa. Enhorabona, ni ve ni vindrà, li comunica que està embarassada de cinc setmanes. Ella sent com li cau una galleda d'aigua freda, congelada, nota la pell de gallina, el món se li desmonta, li passen mil pensaments pel cap, pensa en ell, en els pares, en la feina. I finalment pensa en ella. Plora i no s'adona. El metge la consola dient que és una molt bona notícia. Potser sí. Surt de la consulta amb una ecografia, una recepta d'àcid fòlic i la targeta del metge per si n'hi passa alguna. Està en estat de shock. Al sortir de la consulta rep un sms: Truca'm quan surtis. Així ho fa. Decideixen dinar junts, apretant les agendes. Quan es troben li dona la notícia. Ell en estat de shock, pero no li cau el món a sobre. S'emociona i l'abraça. Es prometen discreció.
A mitjans de març tornen a la consulta, ara ja amb la notícia païda. Tot segueix correcte. La mongeta ja té cor. Això va en serio. S'acollonen, més ella que ell. I així segueixen, més ella que ell. Amb prudència i esperança. Tot anirà bé.

Balanç i previsions

2008-12-29T09:06:00.000-08:00

Queda menys ja per al 2009 i no sé perquè aquests últims dies he estat pensant en tot el que m'ha donat aquest any que ja quasi queda enrera. Passo pàgina a un any esplèndid: el naixement de la Paula, el viure en parella de nou, més bé que mai, un trasllat resolt amb èxit, el lloguer del meu pis, el recent naixement de la filla del meu cosí i l'anunci de la futura maternitat de la meva cosina, la feina m'ha donat grates sorpreses i també algun maldecap, en definitiva, un any molt i molt positiu.
Per això no sóc capaç de demanar-li res més al 2009, simplement com vaig fer l'any passat, desitjar que sigui tant i tant bo com aquest i com l'anterior. Res més.
El que sí puc fer és marcar-me algun propòsit -que no desig- com ara: aconseguir rebaixar els quatre quilos que no he pogut baixar en tot aquest any, fumar menys, assumir que aquest any cauen els 30, conèixer alguna altra ciutat esplèndida, recuperar l'hàbit de la lectura, regalar-me més sessions d' spa, programar la maternitat (previ compromís de casament), plantejar la possibilitat de canviar el cotxe, patir menys, aprendre a cuinar tres nous plats, anar a un concert potent i ser una mica més optimista, res de l'altre món.
Amb tot, però, em conformo que l'any que vingui sigui tant i tant plàcid com aquest.
Feliç 2009.

BONES FESTES

2008-12-24T03:31:00.000-08:00

Nyaps

2008-12-19T00:22:00.000-08:00

Tornem cap a casa després d'un sopar ràpid i improvitzat, és relativament d'hora. Condueixo el meu cotxe i xerro pels descosits sobre la meva última dèria de ser mare aviat.

Mentre debatim sobre els pros i els contres de la meva futura/possible maternitat de sobte: CATACRAC! Què ha passat? Això és un CREC de vidres? o de la xapa?? O es que se m'ha calat? Miro pel retrovisor i tinc un cotxe amorrat al darrera, en surt un nano, jovenet, cagant-se literalment en tot. Baixo del cotxe i per evitar mals majors, m'acosto al noi "de bon rollo". Veig que la seva pinta és una mica de "garrulo" i intento calmar-lo preguntant si s'ha fet mal, que no ha estat res i que tranquil, que fem un "parte" i punto. El nano renega més que jo quan m'emprenyo i només diu: "ostia puta el meu pare, ostia puta el meu pare", sento llàstima pel xaval perquè penso que quan arribi a casa li caurà una de bona... penso de seguida que ha estat culpa seva, que jo anava tranquila i ell com un boig, de fet, m'ha envestit pel darrera.

El noi tot nerviós em diu que no sap com es fa un "parte" i que tampoc té temps de fer-lo perquè té pressa, tot nerviós em dóna una targeta, m'apunta el seu telèfon i em diu que demà el truqui per quedar per fer el "parte". Jo em quedo literalment amb el moc penjant! Em deixa allà mig, amb la llum antiboira trencada i els baixos del darrera rascat de dos colors. Sort que l'amiga que m'acompanya, amb el seu do de l'oportunitat, em diu: apunta la matrícula, per si de cas.

Llavors és quan començo a pensar que potser m'ha cardat, que no deu tenir ni assegurança del cotxe, que el telèfon és fals, que el cotxe és robat i que ja en parlarem qui m'arregla el meu nyap.

Com a mínim em queda el consol de pensar que "la pressa al final passa factura", a veure si és veritat...

XL

2008-11-13T04:48:00.000-08:00

Ara que tinc una estona, vull deixar per escrit que m'he fet gran, que ja no sóc la que era. Dissabte ho vaig haver d'assumir.
Feia dies que rondava la idea de fer un sopar de dones, sí, sí, d'aquells que només proposar-los ja penses que són un perill en potència. Efectivament.
La nostra idea era fer un soparet tranquil, en un lloc d'aquells tan "chics" o diga-li com vulguis, de pijadetes curioses per menjar i bon vinet a taula. Fins aquí bé. Dissabte vam fer aquest sopar.
Però es clar, quan et poses a xerrar d'aquelles coses que només t'atreveixes a dir quan ja t'has cascat l'ampolla de vi de 19 €, surt la proposta d'anar a fer una copa i rematar el tema tant interessant que ens ocupa durant el sopar.
Aquesta segona copa acaba tancant el local, i ja que hi ets penses que per una vegada que surts, pots seguir amb una quarta o cinquena copa, sovint en un lloc més animat. I sí, t'animes. I balles com mai hauries fet quan sorties de festa cada cap de setmana, i et puja l'ego i l'autoestima quan encara et tiren els trastos i penses que podries ser la seva mare. Fins que arriba un punt crític. Quan vas a demanar "la última" veus que et fan mal els peus, t'adones que al teu entorn només hi ha gent amb la mirada desorbitada, abduida per un nosequè extrany de l'entorn. Prens consciència que la música que està sonant no va amb tu i que no coneixes ningú. T'adones que s'obren els llums de tot el local i que son quarts de set del matí. Collons!!! Dos quarts de set!!
En aquest punt és quan t'entra la neura: s'està fent de dia! s'està fent de dia!! I, almenys a mi, m'entra una mala llet acollonant (en això no he canviat amb el temps) i no ho soporto!! I acabes suplicant a les teves amigues marxar immediatament. I el pitjor de tot plegat no és que no vulguin marxar ni que et diguin que se't noten els 30 que estàs a punt de fer, sinó la sensació d'haver de reconèixer que tenen raó, que ara les teves prioritats estan canviant, que sortir de festa ja no és el que era, que amb arribar a casa a quarts de cinc en tens més que suficient.

I la setmana que ve...

2008-11-11T00:41:00.001-08:00

Ciao Firenze!

Tenia un deute important amb aquesta ciutat. Per fi visitem Florència!

Feliç símptoma d'Stendhal!

En una sola paraula...

2008-10-09T08:30:00.000-07:00

Decepcionada
escèptica
seria
morruda
omnivolada
trista
irritada
vulnerable
aixafada
dolguda
angoixada

Tot queda i tot passa.

Pensaments d'una nit d'insomni

2008-09-26T10:34:00.000-07:00

No puc dormir, m’estic agobiant
I demà vaya dia m’espera
I si llegeixo una mica?
Si home, qualsevol s’aixeca ara a buscar el llibre
Faig una partida al braintraining?
Aix no, no tinc ganes de pensar
Els hauria d’engegar tots a la merda
Creu i calla, creu i calla, vaya un collons
Com a mínim podrien demostrar una mica de solidaritat
No hauria de ser tant diplomática
A prendre pel sac, va relaxa’t i no hi pensis
Em vull casar
Em quedaré a dos veles, ja ho veig
No penso insistir, ja es decidrià
Va, relaxa’t, dorm que són quarts de tres i demà veuras
Aix, em molesta la samarreta i d’aquest costat no puc dormir
Aquest coixí és massa alt
Demà li torno a treure el tema
O no, ja veurem
Quina merda tot plegat
I ja quasi estem a l’octubre
Com sempre, anirem tard, ja ho veig a venir
D’aquest costat no dormo bé
I aquest que ni s’entera… quina enveja
Va intenta dormir
Un, dos, tres, quatre, cinc… tres-cents quaranta-quatre…

Va de collons plens..

2008-09-16T04:37:00.000-07:00

Fa més d'un mes que ja treballo. Ja no recordo què vaig fer durant les vacances, en necessito de noves. Això de no marxar es nota, que no ens enganyin. Per més dies de sol i platja, terrasses i passejades, si no marxes lluny, res de res. I no dic que les vacances anéssin malament, tot al contrari, si no que em dóna la sensació de no haver desconnectat, de seguir tenint els collons plens.

Fins fa uns mesos pensava que només era qüestió de tenir una esquena ben ampla, però cony, arriba un punt que ja no tens ganes de sentir-te una mula de càrrega ni tenir la mateixa sensació del "menja i calla" o el "calla i creu".

Per tant, abans que rebenti i peti qui peti, millor marxo a escampar la boira aquest cap de setmana. Teràpia al costat de la natura, desinflant collons i eixamplant esquena, que la temporada de tardor - hivern serà llarga.

Una vegada més: paciència que tot passa.

Tancat per vacances

2008-07-21T08:24:00.000-07:00

No, no, no us flipeu! Que més voldria jo que anar a una illa paradisíaca com aquesta!!! Que va que va!! Però qui no es consola és perquè no vol. A la Costa Brava també hi ha poblets encantadors, i en això estem, que la crisi a l'estiu no fa vacances.
Tinc 10 dies per davant per fer el que em roti, ara només em falta ser conscient que JA ESTIC DE VACANCES i deixar-ho tot a la improvització.
Fins la tornada!

El lolo

2008-07-12T04:52:00.000-07:00

Arribo a casa i no em diu res. Em mira, amb apatia fa un gest de "ja ets aquí..." gira cua, i marxa. S'apalanca al seu costat de sofà.
Em poso roba d'estar per casa i decideixo començar a preparar el sopar. Ve cap a la cuina, fent un gest "perdonavides", seu a la cadira i em mira. Passo d'ell. I això li fa ràbia.
Fa un salt i seu damunt el màrmol del la cuina. No ho soporto, li dic que marxi, que allà no és lloc per estar. L'empenyo fins al menjador, renega i surt al balcó, a prendre l'aire.
Llavors arriba l'altre. Tot són festes. Manyacs i carícies entre tots dos.
Sopem tots tres.
Llavors, reventats d'un dia esgotador, seiem al sofà. El que em perdonava la vida se'm seu a sobre, i amb tendresa em busca les carícies. I l'altre em diu: veus com sí que li agrades?? Al final us fareu amics.
Em costarà. No m'agraden els gats, però el primer dia vam signar un pacte de respecte. En això estem.

Tornem-hi que no ha estat res

2008-07-10T05:45:00.000-07:00

Ja torno a ser per la blogosfera, ara feia molt de temps que no m'hi passejava. La veritat és que he passat unes setmanes, mesos, fins i tot, bastant enfeinada, pero ja tenia ganes de tornar a deixar escrites les meves neures, les meves histèries (o històries, depèn de com es miri).
Finalment he acabat el trasllat!
Semblava que no havia d'acabar mai, ben mirat, des de setmana santa fins ara... potser algú podria pensar que m'ho prenc amb calma...és veritat, però també és cert que les presses no són bones conselleres. Això ja ho tinc après.
Ara començo de zero i aquesta vegada anirà molt bé, estic convençuda. Tinc nous reptes personals que aniré explicant al seu moment, sense pressa, es clar.

Col·lèrica

2008-06-12T04:46:00.000-07:00

La cólera hace que te vuelvas agresiva. Aunque casi siempre expresas esta agresividad oralmente, sueles "saltar" en seguida. Aprende a relativizar y a medir la verdadera importancia de lo que te sucede. Guarda tu energía para lo que realmente vale la pena y no la malgastes en menudencias de la vida diaria.

Doncs això.

Bon Sant Jordi

2008-04-23T00:03:00.000-07:00

Perquè una rosa és un record, un detall, per totes les qui avui es mereixen una rosa:

- Una rosa per la Paula (les últimes seran les primeres)

- Una per la Montse (que, com cada any, segur que la rebrà tard)

- Una rosa per l'Eli (perquè sigui més especial que la que li han donat)

- Una per la Marta (que fa molt que no ens veiem i m'enrecordo molt d'ella)

- Una rosa per la meva mare (perquè mai li he regalat cap rosa)

- Una per la iaia (perquè l'avi, des de que es presi, va molt atabalat)

- Una rosa per la iaia que ja no hi és (i m'enrecordo, molt)

- Una per la sogra (en poc temps se l'ha guanyat)

- Una per l'Esther (per aquelles xerrades que tenim)

- Una per l'Elena (perquè s'enrecordi que tenim un cafè pendent des de fa dies)

- Una rosa per la Gemma (estic encantada de retrobar-nos, qualsevol dijous hi tornem!)

- Una rosa per la Pili (que qualsevol dia em diu que està prenyada)

- Una per la Jessi (tot i que aquest any em sembla que sí que en rebrà...)

Bona Diada

- blog + biberons

2008-03-08T04:43:00.000-08:00

Ja gairabé un mes que és al món i s'ha convertit en la joguina de la casa, no és per menys.
Fer de tietat em treu molt temps, i que voleu que us digui, com que tampoc tinc massa res a dir sobre les eleccions ni sobre el meu dia a dia, que segueix sent tant rutinari com sempre, prefereixo invertir el meu temps lliure donant "bibes" sempre que la mama, l'avi, la iaia i la bes-iaia de la criatura acabin el seu torn de "supernanys".

Qui espera desespera

2008-02-09T08:25:00.000-08:00

I ja van 41 setmanes ... seguim esperant....

Que tot vagi bé

Dies d'apatia

2008-01-21T10:22:00.000-08:00

Se'm fa extranya aquesta apatia. Fa setmanes que estic així, sense ganes d'escriure, sense res a explicar, amb moltíssima mandra per tot. Sí que he patit dies de molts nervis, potser encara arrossego la ressaca nerviosa. No ho sé, i em fa ràbia.

Em costa moltíssim llevar-me, em costa moltíssim arrencar, no tinc ganes de sortir, la meva vida social comença a estar sota mínims i el més fort de tot: he passat un dia tancada a casa! I no m'ha caigut el sostre. Això és preocupant.
Algu m'ha dit que els científics han acordat que avui és el dia més trist del món, potser sí, però jo no estic trista, estic apàtica.
I m'emprenyo amb mi mateixa per ser així, pero mira, va com va, és com si estigues envoltada d'energia negativa (al final acabaré per creure en les energies).
A veure si d'una vegada per totes arriba la nova membre de la família, a veure si per fi tenim els resultats de la prova del metge, a veure si al final em decideixo a fer el trasllat, a veure si tots ens posem les piles... a veure si serà aquest neguit...
Falten dies d'optimisme, no?

Que tot segueixi igual

2008-01-04T03:43:00.002-08:00

Ja fa quatre dies que som al nou any, i aquesta vegada vaig tard. No sé si és per falta de compromís o perquè simplement, ja em va bé com em va, a aquestes alçades no he fet cap propòsit pel nou any. De fet, vist l'èxit dels propòsits de l'any passat, la cosa tampoc està per tirar cohets: ni he reduit el consum de tabac, ni he recuperat la bicicleta, ni he rentat el cotxe cada quinze dies.. això sí, el balanç del 2007 ha estat més que positiu, només he seguit els propòsits de la vidorra: he viatjat moltíssim, he fet moltes sessions de relax, he estat més optimista... no em puc queixar.
Aquesta vegada no m'atreveixo a demanar res més que seguir igual que al 2007, és el més just i més honrat que puc demanar. Que tot segueixi igual, ni més ni menys.

Bon Nadal (amb un somriure)

2007-12-24T07:07:00.000-08:00

Ara que la nit s'ha fet més llarga
Ara que les fulles ballen danses al racó
Ara que els carrers estan de festa
Avui que la fred du tants records.

Ara que sobren les paraules
Ara que el vent bufa tant fort
Avui que no em fa falta veure't, ni tan sols parlar
Per saber que estàs al meu costat

És Nadal al meu cor
Quan somrius content de veure'm
Quan la nit es fa més freda
Quan t'abraces al meu cos
I les llums de colors
M'il·luminen nit i dia
Les encens amb el somriure
Quan em parles amb el cor.
...

(Quan somrius, Josep Thió)

M'agrada pensar que, algun dia, els somnis es fan realitat.
Només cal creure's que és possible.

Bon Nadal

Dret a decidir

2007-12-11T08:58:00.000-08:00

No, finalment, passo. No en tinc ganes, què vols que et digui. Ara a sopar amb els companys de la feina, ara a sopar amb els jefes, ara amb els de la ràdio, ara amb els altres. I no t'oblidis del coi d'amics invisibles... i per cada sopar prepara no menys de 30 €!! No voldria pecar de garrepa, però collons! entre hipoteques asfixiants, regals de compromís, sopars de paripé, una cosa i l'altra, no m'extranya que al gener arribi pelada!!!

Ara que està de moda el dret a decidir, decideixo no anar a sopars de Nadal. L'any vinent serà una altra història.

Aquest any opto pels dinars famíliars, sí senyor. Amb tota la seva immensitat i solemnitat. Serà l'única manera d'arribar al dia de Nadal sense estar tipa, perquè els últims anys arribava al dia 25 amb els dipòsits plens i sense ganes de menjar aquells canelons que tant s'havia currat la iaia.

Aquest any, res de res, regals els justos, sopars els que realment toquin, i quilos els menys possibles. A veure si per una vegada puc arribar al gener amb números "+" a la llibreta i amb quilos "- "a la balança...

Discreció

2007-11-21T04:55:00.000-08:00

A fora fa fresca, però jo tinc calor, molta calor. Si no fós perquè estic envoltada de gent m'ho treuria tot, tinc moltíssima calor. Rebusco entre la immensitat del bolso i no trobo res per ventar-me (ja és mala llet que just el dia abans hi vaig fer neteja). Decideixo, discretament, sortir a prendre l'aire, mentre m'adreço a la sortida veig que el terra es mou, o soc jo la que es mou? saps què, en comptes d'aire fresc, potser que em vagi a remullar una mica. Arribo al lavabo amb la mirada clavada a terra, quan l'alço i em miro semblo un paper de fumar. Collons!! Això sí que és mala cara!!
-Estàs bé?? estas molt blanca!! Perquè no t'estires i aixeques les cames, t'anirà bé, a mi em passa sovint, ja hi estic acostumada, bla bla bla bla bla bla...
Tot això ho sento des de terra i no conec la noia que m'explica tot això pels descosits. Tota estesa a terra i amb les cames enlaire. He perdut tot el meu glamour, però m'és igual. Ja estic més bé. Les senyores que entren al lavabo m'hi troben allà estesa, i em miren i em donen la raó d'estar allà terra, es clar, hi ha massa gent, fa moltíssima calor.
La noia de Creu Roja em fa mil preguntes, prefereixo que no m'en faci tantes, sóc hipocondríaca. Em pren la tensió i estic sota mínims.
Minuts després m'aixeco, em prenc un cafè tranquilament, i surto a prendre l'aire (opto per no encendre cap cigarro).
Mitja hora després surten els companys: Caram noia! on t'havies fotut?? T'ho has perdut tot!!

Pinzellades americanes

2007-10-30T10:49:00.000-07:00

* Estrès de cotxes, gent, llums i colors.
* Patim el jet lag (però amb ganes)
* Gospel (més turístic que autèntic)
* Harlem (molt autèntic)
* Gratacels, la capital del món, gent, moviment, (m'encanta)
* Banderes americanes (agobien)
* Armani, DKNY, dior... (El Soho, un passeig molt agradable)
* El bronx, visita ràpida (i segura)
* River's Cafè (de nit la millor imatge del viatge)
* China Town (regatejar és divertit)
* Visita al MOMA (el detall cultural)
* La primera enganxada (ets un cabezón)
* Les Nacions Unides (institucional)
* La Hilary Clinton (for president)
* La vaga d'air france (sort que anavem d'hora)
* Hores d'espera a Roma
* La tornada a casa (Patim jet lag, però aquesta vegada no mola)

Reiniciar sistema

2007-10-18T09:21:00.000-07:00

A punt de sortir. De nou, de viatge. Ja en tinc ganes.

Per fi, Nova York.

Comença una nova aventura.

Després, una nova etapa.

De casament...

2007-10-08T00:36:00.000-07:00

Dissabte va ser el seu dia, estava radiant, guapíssima i sobretot tenia una emoció als ulls que encomanava qualsevol que la mirava. La seva entrada va ser molt especial, ella que tant havia parlat d'aquell moment, allà estava, davant de tothom, amb aquella cara de no voler riure ni plorar, estrenyent cada vegada més el nus de l'estómac (del seu i del de totes les qui compartiem amb ella aquell sentiment), desitjant que el camí es fés més curt i més ràpid, mig arrossegant el seu pare per la pressa d'arribar i trobar-se en aquell lloc que els dos esperaven veure's des de feia anys.

Les versions acústiques del Yesterday i Paraules d'amor ens van posar a tots la pell de gallina, no per òbvies, sinó per encertades, i els aplaudiments finals van ser tant espontanis com necessaris per alliberar tota la tensió d'un matí ple d'emocions.

A partir de llavors tot va ser més distès (però no per això menys emotiu). L'àpat va ser fantàstic i els detalls, com no podia ser d'una altra manera, estaven estudiats minuciosament, des de l'obsequi fins a la música, passant pels mil i un detalls que el van convertir en un casament, molt, molt especial. Just com l'esperava.

Però es clar, malgrat voler tenir-ho tot estudiat sempre hi ha coses que cal deixar a la improvització i que sempre, sempre, seran inevitables, com acabar amb mal de peus tot i comprar-te les sabates més còmodes del mercat, fer un aperitiu que no s'acaba mai més, repetir una vegada i una altra "estic molt tipa", acabar plorant com una pànfila quan li donen el ram a la iaia (sí, sí, inevitable), veure que malgrat els Martinis has quedat prou bé a les fotos oficials del casament, i finalment patir una avaria que t'obligui a deixar el cotxe al restaurant, avisant la grua el dia següent tot arrossegant les restes (físiques) del dia anterior.

(PD:- Marta, gràcies per deixar-nos a casa, això sí que va ser inesperat!)

Comiat del comiat

2007-09-24T04:22:00.000-07:00

Aquest cap de setmana va ser el de comiat de soltera. Després d'un parell de mesos d'organització sembla que tot va rutllar prou bé.
Divendres, la sessió d'hidromassatge al Magma i el sopar improvitzat van anar de conya. Dissabte, el vestit de majorette li quedava que ni pintat, la playstation ens va fallar una mica, la rua va ser divertida i arriscada, el sopar va ser complet i la sessió de tupper-sex va fer conèixer alguns secrets de qui menys m'ho esperava... va ser divertit.
La festa es va arrodonir amb unes copes que es van allargar fins a la matinada, quan totes teniem la bateria sota mínims i els peus ja no ens responien.
I després de la intensitat de dissabte no era per menys que el diumenge me'l passés hivernant, del llit al sofà i del sofà al llit. Els anys passen i pesen, ja no estic per tanta festa!!
Avui ja he recuperat la veu, els xinos ja no em donen cops al cap, les cames em comencen a respondre... començo a estar a punt per al gran dia. El 6 d'octubre, sant tornem-hi!
Aquest sí que serà el teu dia Elena. Tot anirà molt bé, n'estic convençuda.

Una Montseta!!!!!

2007-09-05T09:53:00.000-07:00

Jo.- Què? Què?Què? Què t'han dit???????? Quèèèèèèè?????? (amb la histèria)

Ella.- Doncs m'ha preguntat si tenim pintura blava a casa (amb la calma)

Jo.- És un nen?!?!?! (entre emocionada i sorpresa)

Ella.- No, m'ha dit que guardem la blava i comprem pintura rosa! ÉS UNA NENA! (il·lusionada)

Jo.- Ueeeeeeeeeeeeee!!!!!!!! Bieeeeeeeeeennnn!!!!!!Uooooooooooo (entre salts i abraçades)

Ella.- Encara no tenim nom i fins que no ho decidim, no en direm cap (prudent, com sempre)

Jo.- Val, d'acord. (encuriosida, com sempre)

Segur que l'encertaran. Ara només que vingui tot bé!

Felicitats!!!

El tren de los momentos

2007-09-05T07:43:00.000-07:00

Ahir vaig anar de concert, i què vols que et digui, després de veure els Maná en tota la seva escència, Alejandro Sanz em va decepcionar, d'un suficient pelat.

Consti que sempre m'ha agradat i he seguit les seves gires des que tocava a Girona i el preu de l'entrada no arribava a 2000 peles, però ahir vaig sortir del Sant Jordi amb certa decepció.

Decepció perquè intenta renovar-se i no acaba de trobar un estil que li senti còmode, decepció perquè va passar més estona fora de l'escenari que a dintre, decepció perquè el Sant Jordi estava a mig gas, decepció perquè no va portar cap col·laboració (més d'un o més d'un miler s'esperava l'entrada de Shakira) i decepció perquè donava la sensació que va fer un repàs dels seus grans clàssics més per compromís que per ganes.

Suposo que al haver-se convertit en una estrella mediàtica, més pròpia d'omplir pàgines del cor que de revistes musicals, ha repercutit en tot allò que ahir es va veure a l'escenari. No va deixar res a la improvització, ni els "bisos" ni la interpretació al piano de "Lo ves" (un dels moments més karaoke però no per això menys emocionants, ho reconec).

Avui, que no vull pecar de pessimista ni exigent, no sé si vaig estar en un concert del que havia estat un dels meus ídols de la joventut o en un mega-concurs de singstar entre dos equips de 7000 jugadores cadascun, les que comparteixen incondicionals el seu estil sigui quin sigui i les que ens vam plantar, ja fa uns anys, amb l'Alma a l'aire.

22 de setembre...

2007-09-01T08:25:00.000-07:00

Falten 22 dies. Serà el dia del seu comiat de soltera. La veritat és que no sóc amiga de grans festes d'aquest tipus, però aquesta serà diferent perquè la penso viure amb ganes.
És per a ella i per això es mereix que sigui una festassa. Ens estem bucant una feinada del 15, però em sembla que s'ho val. Ella s'ho val.

Elena, tranquil·la, tot arriba i tot passa.

Torpe, per naturalesa

2007-08-06T07:52:00.000-07:00

Ostres! ara se'm trenca la sabata, quina merda de calçat d'estiu! bé, no passa res, d'aquí a casa és un moment. Perfecte, sembla que aguanta.

Merda, merda, merda, caic!! caic!! caic!! no pot ser que estigui caient!! seré patosa!!

Pataaam!! (ja estic a terra) (Tot això en dècimes de segon).

-Te has hecho daño??

-No, no!! es que se me ha roto el zapato.

-Necesitas ayuda?

- No gracias, estoy bien aquí en el suelo....

Sort que tinc el cul gros. Caure de boca hauria estat pitjor. M'espolso els pantalons, veig que m'he rascat el peu, merda, amb les sandàlies quedarà fatal. Tant és.

Marxo del lloc revisant que no m'hagi vist ningu més, descollonant-me sola, quans anys feia que no m'havia passat això! Quin ridícul.

Dies d'improvització

2007-07-30T09:48:00.000-07:00

Plenes vacances. Se'm fa extrany. Cap plan previst fins al 10 d'agost.
10 dies de marge per a la improvització. Increïble, quina por! M'imagino que aixo és com tenir molts calés al compte corrent i no saber com gastar-los! Perquè això és el més important de tot plegat, saber fer una bona inversió en els dies de vacances.
No m'hi havia trobat mai. Des de sempre m'ha agradat controlar-ho tot, planejar massa, saber què, quan i com, però ara de cop i volta, tinc 10 dies lliures. Lliures??
Dies de platja (si el temps em vol acompanyar), dies de terrasses nocturnes (si algu em vol acompanyar), dies de compres inútils, de passejades de vespre, de neteja de la llar (si algu em vol acompanyar?) dies de relax, total.
Ja m'estic estressant només de pensar que no tinc res a fer, ahhhhhhhhhh.

Reproduir-se

2007-07-06T04:28:00.000-07:00

Tot va ser tant surrealista i tant precipitat que encara no me'n faig a la idea. Bé, ara una mica sí, ja se li comença a notar. I és emocionant. Em fan tieta!!! (sí sí Marta, el que sents! Ma germana, que sempre ha tingut més seny que jo...)

Aquell dia va ser realment intens, des de veure la cara de ma germana al sortir de la prova - tot un poema -, jo que no sabia si riure d'histèria continguda, plorar d'emoció o disparar preguntes estúpides del tipus: i ara què? com? per quan? et trobes bé? què penses fer?, fins al moment de donar la notícia als futurs avis (que no toquen de peus a terra) i aguantar la pressió de no explicar-ho a tort i a dret als més propers, tot va ser realment emocionant.

Ara que ja han passat unes setmanes, que tot va endavant, és quan et planteges que realment tenir un fill és una responsabilitat de per vida, que és molt maco fer-los, però collons, quin patir a partir d'ara!

Amb tota la novetat jo també m'he decidit, no a tenir un crio sino a seguir entrenant per fer-los bé quan sigui el moment, no fos cas que el dia que em decideixi a reproduir-me, no sàpiga com posar-m'hi.

De Tour

2007-06-14T00:57:00.000-07:00

Demà a aquesta hora estaré arribant a París, la ciutat de la llum i de l'amor (o això en diuen).
El que està clar és que aquesta sortida serà terapèutica i a partir de la tornada hi haurà molts canvis, personals i espero que també professionals.
De moment, però, tinc 72 hores per davant per passejar, per visitar, per recórrer una ciutat fantàstica i per analitzar i pensar com ha d'anar tot plegat a partir d'ara.
A partir de dilluns tinc el pressentiment que comença una nova etapa, amb el desig que sigui tant agradable com aquesta.

Incertesa (IV)

2007-06-08T02:31:00.000-07:00

Tinc moltes ales,

però no tinc les coses clares

Aigües

2007-06-06T09:12:00.000-07:00

Tot comença a fer aigües o és que jo sóc molt negativa?

Diguem que la meva intuïció no em sol enganyar i m'ensumo alguna cosa.

Acció/reacció? o esperar a veure com s'acosta la tempesta?

Avui en fa 55!

2007-05-30T03:56:00.000-07:00

És un home optimitsta, divertit, té un punt de friqui que es va agreujant amb el pas dels anys, però per damunt de tot és un bon home i un millor pare. Incondicional de la seva família, li agrada molt fer pinya, és servicial, treballador amb excés i generós. Sempre vol que tothom estigui content, és fins i tot massa confiat, amb un punt d'ingenuitat que de vegades treu de quici. No sap estar de mal humor i quan s'enfada és limita a no dir res, a pair la malla llet en silenci, fet que de vegades és més greu que no pas si et fot una gran bronca. Li fa por anar al metge i vist el susto passat fa uns anys, es ressigna a ser acompanyat per una de les dones de la casa cada vegada que li toca revisió mèdica. Amb tot, com un nen, cada dia li hem de recordar que es prengui el medicament. Quan ho fa de manera espontània, s'enorgulleix d'ell mateix.

És amant del Barça i la seva passió és l'hoquei patins, esport que havia practicat durant la seva joventut i del qual encara en guarda el material empolsegat i alguns companys.

Li agrada ballar, passejar i últimament s'ha aficionat a les noves teconologies. Les càmeres digitals, el photoshop, l'Ipod i internet li flipen. No s'explica com pot avançar tot tant ràpidament i a sobre no perdre pistonada. M'agrada veure com tot i sent autodidacta, sempre se'n surt amb èxit. Hi seguirà fent-ho mentre cap de les dues filles li permeti projectar el seu temps lliure en allò que, estic convençuda, més desitja: que li arribin néts ben aviat. (Ho sento papa, això de moment, demana-li a la Montse)

Per molts anys.

Paciència (una vegada més)

2007-05-17T03:25:00.000-07:00

30 dies i foto al camp...

París... que bonic. Serà la segona vegada que visiti aquesta ciutat, no em fa res repetir i molt menys amb la companyia que m'emporto ( o millor dit que se m'emporta, literalment. És fantàstic!)

Ara bé, han de passar moltes coses en 30 dies.... quan més vols que corri el temps, més lents i feixucs se't fan els dies, santa paciència...

Anys i anys.. per molts molts anys

2007-04-27T00:05:00.000-07:00

Es diu Montse, és la meva germana petita i és la persona més sencera i més coherent que puc conèixer. Tothom diu que és casualitat que naixéssim el mateix dia, jo penso una altra cosa: ets el millor regal d'aniversari que m'han fet mai.

Per molts anys Montse.

Enveja sana (?!)

2007-04-25T10:12:00.000-07:00

SITUACIÓ: Et fan una proposta laboral i l'acceptes (primer perquè t'agrada, segon perquè està ben remunerada i tercer perquè està bé que pensin en tu per tal proposta).

PREGUNTA: Això és tenir afany de protagonisme?

L'enveja és molt dolenta. I no passa amb els anys.

Històries fiscals

2007-04-18T06:24:00.000-07:00

Arribo a casa, obro la bústia i sorpresa! ha passat el carter després de 15 dies sense fer-ho: factures, notificació de certificat, publicitat i borrador de la RENTA!! perfecte, amb el que em retenen, ja em tocava una sorpresa agradable! Obro el sobre de les lletres AEAT i vaig directament a posar l'ull a les últimes caselles del segon full. Amb el que es queden aquests cabrons al llarg de l'any, ja em poden tornar un bon pessic.
De sobte: MERDA! renego de manera compulsiva. Em calmo.
No hi ha el que jo busco! No pot ser. INCOMPETENTS (Recordo que una cosina treballa a l'AEAT, però tant se me'n fot, tots dins del mateix sac). Reviso la resta de fulls que inclouen al sobre i veig que em demanen el mateix que l'any passat. Collons.
Decideixo trucar al telèfon d'informació. Una senyora molt atenta em diu que "Bienvenido al servició de información si quiere tal", marque qual, una altra em diu que si vull rectificar el borrador marqui qual, un altre que si em volen "seguir atenent en castella" marqui tal, un altre que si vull fer tal consulta marqui tal, al final, quan aconsegueixo arribar allà on vull em diuen q "els nostres operadors estan ocupats, provi-ho en un altre moment". Li dic de tot, menys guapa, a la senyora de la màquina. No serveix de res, però em desfogo. No sense ànims de resoldre la situació provo a través d'internet. Aconsegueixo entrar a la pàgina. Més sorpreses, si no presento la documentació que em reclamen, res de res.
Quina merda, tantes facilitats per res.
Torno a enrecordar-me de la meva cosina i de tot el funcionariat de l'AEAT.
Hacienda somos todos? Mal de muchos, consuelo de tontos. Quins pebrots.

Preguntes "embarazosas", respostes anticonceptives (II)

2007-04-17T11:20:00.000-07:00

La paciència té un límit?
Si dos es barallen, el tercer sempre surt malparat?
Quan saps que ha arribat el moment?
La confiança fa fàstic?

Dietari de Setmana Santa

2007-04-10T10:27:00.000-07:00

Dijous
4.30 h: Viatge d'urgència a Saragossa. Males notícies. La vida és molt injusta, moltíssim.
8.00 h: Arribada a Saragossa. El dia és trist, el motiu també.
10.15 h: Et trobarem a faltar
11.00 h: Tornada cap a casa. Cares llargues.
14.00 h: Parada estratègica. Dinar a Montblanc. Sort en tenim d'aquests petits grans moments. Iaia, és bo el martini, eh? jejejej
17.30 h: Arribada a casa i de cap a la feina. Sort que el jefe em veu la cara i em recomana marxar cap a casa, ja està tot lligat. Gràcies!
18.30: Dutxa, migdiada.
19.30 h: Trucada: ei, que no vinc a sopar, no puc amb la meva ànima.
23.30 h: Dormo, demà serà un altre dia

Divendres

10.30 h: On anem? On el cotxe ens deixi
11.30 h: Arribem. Visita a Rupit. Mig Barcelona, part de Girona i algú de Tarragona. Marxem, massa gent. (abans venço el meu vertigen i passo pel pont).
14.00 h: Dinar, a Vilanova de Sau. Ara sé que existeix.
17.00 h: De tornada, visita a Espinelves i de pas a Viladrau... Quines cases! (pagaran hipoteca?)

Dissabte

11.00 h: De camí cap a Barcelona, em porten de ruta per tot allò de casa que no conec. Castell de Montjuic i visita al Poble Espanyol. Em sento extranya entre tant guiri. Sóc a Catalunya?
17.00 h: Quin fart de riure. M'he quedat sense crep.
19.00 h: A casa. Descans, que ja toca

Diumenge

10.00h: Feina, molta feina. Sí, el diumenge, sí.
17.30: De visita per Pals. Un encant. Tot, el poble, el temps i la companyia
19.00 h: Intent d'esquivar retencions. Ho sé, semblem tontos. Impossible (tot i que podria haver estat pitjor).
21.00 h: Sopem i a dormir.

Dilluns:

Dormida popular fins altes hores del matí
14.00 h: barbacoa improvitzada.
Tarda gossa, gossa, llibre, sofà i tele. Això és vida.

5 dies intensos de riure, de cotxe, de caminades, de petons robats, d'intimitat, de suport, de confidències...

I avui tornem-hi que no ha estat res. Comença el compte enrere (o endavant, segons es miri).

Estrès

2007-03-27T10:45:00.000-07:00

Tot és per ahir, anem tard, corre, de seguida, ves-hi, torna, no triguis, recorda, pensa-hi i fes-m'hi pensar, pots?, quan? demà?, no puc, ho sento, ja hi penso, et truco més tard, merda m'he oblidat, 3 mensajes nuevos, enviar i recibir, 7 MB, no m'arriba! t'ho torno a passar, tens un moment?, parlem-ne, tinc reunió, m'ho passes?, confirmat, sort, d'aquesta me'n surto, ....

Dies de feina, ja queda menys...

Dilluns,... es compren llums....

2007-03-05T08:25:00.000-08:00

Són les 8. En Cuní em desperta i només veure-li la cara ja em fot de mala llet. Fa una setmana estava lluny, tranquil·la i ben acompanyada. Fotent el que em donava la gana. Quins cinc dies més fantàstics. És el que penso diàriament mentre m'acabo de despertar del tot.
Arribo a la feina i feina tinc per aparcar. Una vegada més em dic a mi mateixa que em surt més a compte anar-hi caminant.
De la feina més val no parlar-ne gaire, tot és estressant, agobiant, incert i a més, surts amb la sensació que ets imbècil i estàs malgastant el teu temps. Per tant, més val no fer comentaris, suposo que en el fons hi segueixo perquè m'apassiona.
Sortint de feina, me'n vaig a fer "unes hores" a una altra banda, el que en principi va començar com un "obrir camí a noves vies", s'ha convertit en una necessitat mensual. El mateix que el currar els caps de setmana, que va començar com un "així tindré el cap ocupat" per passar a ser un "ara no sé com dir que plego".
Renegant tot el dia arribo a casa tocades les deu del vespre, assegurant-me que ha estat un mal dia perquè és dilluns i no he descansat gens al cap de setmana, recordant-me que tot és temporal, que només seran uns mesos així, que després tot serà més tranquil, que demà per més que m'emprenyi hauré de seguir currant com una boja perquè sóc orgullosa de mena i un dia vaig decidir viure d'aquesta manera.
Suposo que en el fons, m'agrada tot això, i sempre acabo per pensar que no és tant greu, que hi ha altres moltes coses que valen la pena, com l'escapada de la setmana passada, com que hi ha algu que està al meu costat, com que hi ha gent que es troba molt pitjor que tu, com que salut no me'n falta i sobretot quan saps perfectament que per més que t'hi esforcis, els millors moments arriben quan menys te'ls esperes.

Descans

2007-02-20T02:34:00.000-08:00

Quines tres coses t'emportaries a una illa no deserta?

- Una bona companyia
- Una maleta amb roba de mig temps
- Moltes ganes de tot

Doncs això.
Fins la tornada.

La muntanya russa

2007-02-13T00:54:00.000-08:00

Ara fa un any que sóc a la blogosfera i avui puc dir que està complint amb les meves expectatives. Des que l'Eli em va animar a deixar anar les meves cabòries al món sencer estic com una mica més alliberada.

Sé que tot el que pugui explicar des d'aquest blog no serveix per res a la resta de la humanitat, però a mi em funciona i amb això en tinc prou (molt egoïsta per part meva, ho sé, però aquesta és la màgia, ningú té l'obligació de llegir-ho). Em va bé per desfogar-me, per passar l'estona, per dir tot allò que penses, per compartir experiències i sobretot va bé per adonar-te que en un any passen moltes coses i que el món cada dia dóna una volta.

Avui que reviso posts anteriors m'adono de la ingenuitat de segons quins moments, de la mala llet continguda, de les frustracions i dels bons i mals moments viscuts els últims mesos.

M'adono de cop i volta que el temps passa molt ràpid i que res és tant important com ens pensem.

Tot pot arribar a ser relatiu perquè al cap dels anys t'adones que no n'hi ha per tant.

Ser a la blogosfera i recollir els teus pensaments per escrit és com pujar a la muntanya russa, ara estàs amunt i ara baixes de cop i ara tornes a pujar per baixar més ràpid i tornar a pujar i girar i tombar cap aquí i cap avall i de nou cap amunt fins que pares en sec, et situes i penses "tornem-hi que no ha estat res". Seguim endavant.

5 coses que no sabeu de mi

2007-01-30T02:11:00.000-08:00

Atenent a la cadena que m’ha passat l’Eli (ja et val, per altra banda), explicaré cinc coses que la gent que em coneix no sap de mi. (Reconec que m’ha costat, tinc la mania d’explicar la meva vida a tort i a dret, i a hores d’ara, dubto que tingui alguna cosa per amagar). En qualsevol cas, aquí van algunes cosetes que segur que m’han passat per alt:

- No m’aixeco mai la primera vegada que sona el despertador. Normalment ho faig al cinquè o sisè intent, mai abans. Soc conscient que això no fa que pugui dormir més, sinó que em llevi de més mala llet.

- Si hagués estat un nen els meus pares m’haurien posat per nom Eloi, i no descarto copiar-los la idea el dia que em toqui (tot i que sé que aquest és un tema de consens).

- De petita em vaig voler apuntar a majorettes, però ho vaig deixar al tercer dia, vaig probar amb el ballet, però em faltava “finura”. Finalment em vaig decantar pel patinatge, esport que preferia perquè anava sobre rodes i que he practicat fins fa un parell d’anys. Sempre que puc el segueixo practicant, és una bona teràpia per desconnectar.

- No porto mai ple el dipòsit de la benzina del cotxe. No poso mai més de 20 €.

- Cada dia que passa se’m desperta més l’instint maternal. Vull ser mare abans dels 31.

32 maneres de ser en una sola persona

2007-01-25T03:40:00.000-08:00

- Entranyable
- Pastelós
- Organitzat
- Divertit
- Apassionat
- Responsable
- Coherent
- Tossut
- Independent
- Actiu
- Tímid
- Discret
- Encantador
- Confident
- Atractiu
- Freaky
- Honest
- Perfeccionista
- Orgullós
- Pacient
- Detallista
- Aventurer
- Sociable
- Atent
- Senzill
- Creatiu
- Generós
- Protector
- Reservat
- Increïble
- Sorprenent
- Fantàstic

Ell és així. Increïble però cert. Existeix. És real. I l'he trobat jo.
Avui és el seu aniversari.
PER MOLTS ANYS

Blancs i radiants

2007-01-18T10:24:00.000-08:00

Sóc bleda, per definició. Què hi farem.
Estava escrit, ho sabia, sabia que algun dia em donarien la notícia. I efectivament: el 6 d'octubre es casen. L'última notícia que em van donar al 2006.
I estic molt contenta per ells dos, perquè fa més de deu anys que surten, perquè han crescut a la vegada, perquè són una parella envejable, perquè ell és encantador i ella és un dels meus cinc dits.
Són una parella fantàstica. I els hi anirà bé, estic convençuda, perquè no he vist dues persones amb tanta persistència i voluntat per aconseguir allò que volen, perquè segur que s'han barallat mil cops i mai s'han faltat l'un a l'altre, perquè sortir amb ells és la bomba i, sobretot, perquè sempre, sempre hi són.
Estic emocionada. I si ara ja estic així, no em vull imaginar com estaré el dia del casament. Tinc 9 mesos per aprendre a controlar les emocions.
O no, què carai! jo sóc així. Sensiblona, per naturalesa.

La Nit Màgica

2007-01-05T00:57:00.000-08:00

Arriba de nou la nit de Reis i em fa tanta il·lusió com fa més de 20 anys enrera, malgrat que sóc conscient que les coses canvien.
Demà ja no em despertaré al costat de ma germana, envoltada de paquets amb els noms de tota la família, segurament ho faré sola i amb resaca, pensant perquè carai ha sonat el despertador tant d'hora.
Llavors recordaré que és el dia de Reis, que la família m'espera i que serà un dia carregat de sorpreses, com ho era fa 20 anys enrera.
I a l'arribar al vespre, m'adonaré un any més que ens fem grans, que allà on abans hi havia joguines o roba ara hi ha electrodomèstics per a la llar o jocs de llençols o tovalloles i pensaré que no està gens malament, que d'això sí que en faré ús.

I molt molt en el fons de tot, seguiré pensant que un any més els Reis no m'han portat allò que fa anys els hi demano: un bon novio que em faci posar seny d'una vegada, que ja tenim una edat...

Pròposits 2007

2006-12-29T07:10:00.000-08:00

- Fer dieta (i aquesta vegada de veritat)
- Fumar menys (i que consti que no dic deixar-ho)
- Fer, com a mínim, tres escapades de cap de setmana a llocs que no conegui
- Conèixer tres persones interessants
- Contar fins a 10 abans de renegar
- Desfer-me de la meva hipocondria
- Rentar el cotxe un cop cada quinze dies
- Regalar-me, quatre vegades l'any, una sessió de massatge
- Recuperar la bicicleta (i fer-ne ús)
- Prescindir una mica del mòbil
- Ser més optimista
- Estalviar (si és que es pot amb tots aquests pròposits)

Si hi fos...

2006-12-13T12:00:00.000-08:00

Fa dies que penso molt en ella, de fet, no he deixat mai de recordar-la, no passa dia que no li dediqui un segon. És com si alguna cosa em recordés que encara hi és, és com si la portés dins.

Suposo que a l'acostar-se aquests dies de Nadal i la trobada familiar que hi ha prevista, és inevitable que el seu record sigui més present. Si veiés com ha canviat el panorama... pobre, es posaria les mans al cap. Però estic segura que ens riuriem de tot plegat.

Si hi fos segur que fariem el comentari de com estan canviant les coses, sobretot a la família, que n'hi ha per fer un llibre (jo també formaria part d'algun capítol, diguem que també hi tinc part de culpa en aquests canvis...).

Hi penso i somric, és com si encara existís aquella complicitat que ens unia més com amigues que com a àvia i neta.

Perquè ella era així, sí que tenia les seves coses de dona gran, però tenia molt de mèrit parlar obertament amb la iaia sobre temes de parella, de sexe, de convivència matrimonial, de la pròpia família i de mil coses que malgrat els anys que ens separaven arribaven a un mateix punt d'acord.

Recordo els seus gestos, la manera d'agafar-me pel braç i per les mans, la manera que tenia de riure (a "carcajada" plena), la manera que tenia de fer-me callar, que es basava simplent en canviar de tema parlant ella d'una altra cosa, recordo els cafès amb llet (amb tèl, que l'odiava) i les galetes mig remullides, però que tenien la seva gràcia.

M'hauria encantat que l'haguéssis conegut.

A preguntes embarasoses, respostes anticonceptives (II)

2006-12-12T10:42:00.000-08:00

Qui tot ho vol, tot ho perd?
Mas vale pajaro en mano que ciento volando?
Mas vale prevenir que curar?
Amar no es ausencia de coraje?
El perro del hortelano, ni come ni deja comer?

Converses estúpides

2006-12-10T07:19:00.000-08:00

- Ella: Tens festa aquests dies? (per pura curiositat, no sé que dir)

- Ell: Si (és clar, quina pregunta més estúpida)

- Ella: Doncs ens podriem veure algun dia.. (no sé perquè ho suggereixo)

- Ell: Quan vulguis (quina manera més diplomàtica de dir que tant se te'n fot)

- Ella: Val, doncs ja ens trucarem ( sé perfectament que no ho farem, era un formalisme). Que vagi bé (cordial)

- Ell: Adéu maca (odio que em diguin maca, és com qui et diu: au ves ves...)

De vegades voldria saber més. Tal dia farà un any i segur que t'han passat mil coses interessants per explicar-me, però no ho faràs. Suposo que per la mateixa raó que jo, perquè tot i que estem molt millor ara que fa un any, encara hi ha certa recança a reconèixer-ho, per no ferir-nos, suposo. Quina paradoxa.

Estúpid tot plegat. Com aquest post.

Sentència (I)

2006-12-03T06:48:00.000-08:00

La confiança fa fàstic

Por

2006-12-01T11:49:00.000-08:00

Por de parlar,
de dir alguna cosa que no et pugui agradar,
de deixar anar una altra mentida la teva mida.
Por de callar,
desant les paraules a qualsevol calaix,
per no deprimir-te o fer-te badallar,
saber què rumies amb aquella mirada
que no sé què m'amaga.
Por de dormir
i que en despertar-me tot hagi canviat,
sense recordar què ens fa viure plegats
com si fóssim estranys,
de sentir la rutina rosegant-nos per dintre.
Et veig,el sol s'amaga entre els teus cabells.
Em sents,aixeques la mirada
i en aquell precís instant
tot és tan plàcid i tan clar
que em venen ganes de cridar:
Res no m'espanta.
Por de la por,
de sentir aquest pànic tan subtil i tan boig;
de no ser capaç de somriure
quan dius que ...

Els pets, Por (Sol, 1999)

A preguntes embarassoses, respostes anticonceptives

2006-11-23T02:03:00.000-08:00

Què et passa?

Res, no em passa res

No et sembla?

Com vulguis

T'agrada?

No està malament

És guapo?

És molt simpàtic

En vols?

No, gràcies

M'he engreixat?

No, estàs obsessionada

Com porto els cabells?

Estàs bé

Com quedem?

Com amics

Unes quantes coses

2006-11-20T08:39:00.000-08:00

Un moment de calma
Una estona de natura
Un gran paisatge
Una petita confidència
Una bona complicitat
Un merescut relax
Una agradable conversa
Una inesperada carícia
Un futur incert ...

Un instant en el temps

2006-11-16T09:41:00.000-08:00

Tanquen els ulls i per un moment ja son allà. Un lloc perdut al món, envoltat de muntanya, un riu d'aigua glaçada, un refugi de fusta folrat de pedra i pissarra.

A fora hi fa fred però no se n'adonem perquè dins l'ambient és càlid i acollidor. Fins i tot, íntim. Però no es diuen res.

Per un moment s'estan imaginant un món a la seva mida i no s'ho expliquen.

Obren els ulls i es troben.

Decideixen aturar el temps i gaudir-lo junts.

Vergonyosa Entesa

2006-11-06T00:16:00.000-08:00

1 de novembre:

22.00 h: Hem guanyat les eleccions en vots i en escons. Sóc al Majèstic. No hi ha eufòria. La cara d'en Mas és reveladora, i en Duran, que de tant en tant en diu alguna de bona, tampoc es mostra convençut amb el resultat. Però caram, són 11 diputats de diferència!

23.30 h: Tot sopant, amb els companys comentem la jugada. Hi ha molta feina per fer, i la cosa està difícil.

2 de novembre:

09.30 h: Alguns partits comencen a destapar les seves cartes: govern catalanista i de progrés? Això em sona. Cada vegada ho veig més negre. No vull creure que en Montilla serà president. M'autoconvenço que això no passarà, no pot tornar a passar.

14.00 h: Sociovergència descartada.

3 de novembre:

11.00 h: Penso que això encara es pot salvar. Em dono una treva, no vull amoïnar-me més, vull confiar que tot sortirà bé. És divendres, ja ha passat tot i ara només toca esperar.

4 de novembre:

14.00 h: Com que m'he declarat una treva electoral, decideixo no veure les notícies, si la cosa va molt maldada, ja m'arribarà. Intento passar un bon dissabte amb bona companyia. Em distrec, i sense voler, al cotxe, escolto les notícies de la ràdio. Quan m'adono, l'apago. Em repeteixo: Montilla no serà president, no pot ser.

5 de novembre.

20.30 h: Horror!!! Es confirma la pitjor de les hipòtesis. Compareixença d'en Carod. No em puc creure el que estic sentint. Govern d'entesa??? Per favor!!! Montilla president??? Tripartit una altra vegada??? Però que s'han tornat tots bojos??? Deixo anar renécs considerables i una conclusió òbvia: Tot és una merda.

Sento vergonya i ràbia, molta ràbia.

6 de novembre:

07.30 h: Em desperto esperant que tot hagi estat un malson. No, és ben real. És dilluns, costa començar la setmana, i amb aquest humor, encara més.

I llavors encara es pregunten perquè hi ha abstenció? Si la majoria de catalans ha donat el seu vot a un grup, llavors perquè al final la resta de grups fan el que volen? S'estan rient de l'electorat? Quin sentit tenia avançar les eleccions, si tot i ser castigats a les urnes, PSC i ERC han optat per la mateixa solució? Que en Carod no recorda que el van fer fora del govern? Que el PSC no recorda les pífies d'ERC com a soci de govern? Quin paper jugarà ICV si no s'ha mullat el cul per res? Quin sentit té tot plegat? Quin sentit té el meu vot i el de la majoria de catalans? Quin sentit té que en Carod digui que no vol dependre de Madrid i fa en Montilla president??

Vergonyós tot plegat.

Marremeu torre - castanyes...

2006-10-31T00:50:00.000-08:00

Avui és el dia de la Castanyada i és inevitable pensar en fa uns anys enrera, quan a l'escola prepavem activitats entorn aquesta festa de tardor. Anavem a collir castanyes, ens ensenyaven cançons i apreniem a fer panellets (que més que aprendre'n el que feiem era merdejar amb la patata, el moniato, el sucre i els pinyons). Recordo que decoravem la classe amb fulles de tardor i a la tarda, quan feiem la festa de la Castanyada tot prenia uns colors ocres i marrons i unes olors dolces, ben diferents a la resta de l'any.

Ara la castanyada ha de competir amb la festa americana per exel·lència, el Halloween, una festa que cada vegada pren més adeptes, sobretot en el món del comerç i als bars nocturns. I a mí no m'agrada, per a mí de nit bruixa només n'hi ha una i és la de Sant Joan. No m'agrada que tot s'envolti de teranyines tètriques, de morts amb vida ni de carbasses amb cara de circumstància.

No sé si avui celebraré la castanyada- perquè poc o molt ens anem fent grans- el que sí que tinc clar és que per poc que pugui menjaré algun panallet sense pensar que engreixen i tastaré alguna castanya (reconec que no m'agraden gaire). Això sí, deixaré per demà la castanyada final, quan es confirmi i puguem celebrar que tindrem un bon govern per als propers 4 anys.

Marejant la perdiu (2)

2006-10-30T09:59:00.000-08:00

Ni si ni no, tot al contrari.

Ara sí, ara també, pero tot d'una, ara no pot ser, per si de cas.

Avui no, demà tampoc, però al següent sí, segur. I amb més ganes que mai.

Aquí no, massa evident. Allà, potser, massa lluny.

I de nou, perdent temps i passant dies, com qui no vol la cosa.

I cada vegada més del mateix per arribar al mateix punt.

Fins que s'acabi. Per avorriment. Deixant-ho morir d'èxit.

Ben - Trobades

2006-10-26T10:27:00.000-07:00

Finalment, hem decidit trobar-nos!!! Després de mesos i mesos acabant els mails amb un: A veure quan ens veiem, està a punt d'arribar el dia.

I segur que serà divertit. Aquesta vegada hem canviat el plan. En comptes de conformar-nos amb un cafè de mitja tarda i una bona passejada per Sant Feliu (que també està molt bé), la trobada s'ha convertit en un dinar improvitzat a casa. Tot i que d'improvitzat no té res (porto una setmana pensant que carai els faré per dinar).

El cas és que ens trobarem i ens posarem al dia. I gairabé podria assegurar ara ja quins seran els punts de l'ordre del dia:

1.- Situació laboral (la conclusió serà: tenim massa feina, ens hem de relaxar)

2.- Situació econòmica (totes dues diran que tenen a punt l'emancipació, però encara falta l'empenta final. Jo els diré que tranquil·les, tot arriba, que una vegada vius sola tampoc són tot flors i violes i que a casa els pares s'està molt bé)

3.- Situació sentimental (la marta i jo evadirem el tema, perquè està com està, mentre que l'Elena també evadirà el tema, dient que està com està, encantada però amb el més calent a l'aigüera -tranquil·la reina, no despesperis-, et casaràs abans que jo segur).

4.- Situació de la resta de companys/es d'escola (Crítica objectiva, es clar,....)

5.- Records per la nostàlgia (moments d'aquells que comencen dient: us enrecordeu quan... què s'haurà fet de .... ).

6.- Precs i preguntes (família, amics comuns i no comuns, projectes immediats, resums de vacances....)

Noies, em sembla que amb un dinar no en fem prou. Us voleu quedar a passar el cap de setmana a casa?

Correu

2006-10-22T11:18:00.000-07:00

Hola, que tal todo por ahí?
Por aquí ya ves, tirandillo. Se hace lo que se puede, y de momento no nos podemos quejar.
Tengo mucho trabajo ultimamente, pero como me encanta lo que hago (y a estas alturas ya es una suerte) pues pa'lante, sin tener mucho tiempo para otras cosillas... Que por cierto, no hace falta que te cuente lo que ya sabes, pero como no habíamos hablado mucho del tema tu y yo a solas... aprovecho ahora. Que te parece? Bien, verdad? Algo me dice que te alegras, es como un presentimiento. Ya solo falta saber si algun dia voy aprender a pensar las cosas antes de decirlas, no sea que la cague otra vez -aunque con los años que ya tengo (ya lo sé, más tendrías tu), no creo que pueda cambiar mucho.-.
El caso es que, como ves, estoy encantada con lo que tengo, ahora mismo no lo cambiaría por nada... Lo unico que me preocupa un poco es no tener la certeza de hasta cuando puede durar, me da un poco de miedo plantearlo seriamente pero mientras dure así, pues a aprovacharlo, no te parece? De momento estoy haciendo lo que quiero y cuando quiero y aunque pienses (no lo niegues) que empiezo a ser mayorcita, he dedidio a dejar que sea el tiempo quien nos ponga a todos en su sitio. Si una cosa he aprendido des de que te fuiste es precisamente esta: aprovechar el momento al máximo, sin pausa pero sin prisa (y con una sonrisa, claro). Y esta vez no quiero estropearlo.
En fin, tengo muchísimas cosas por contarte todavía (el viaje que hicimos, los proyectos de trabajo, las novedades en casa -no, por ahora no me van a hacer tía-, tengo mil cosas pendientes). Ya te iré informando aunque sepa que me tienes controlada (cosa que me alegra y me da mucha confianza, no dejes de hacerlo, vale?)
Un beso y un recuerdo para todos.
Hasta pronto.

Aire fresc

2006-10-13T10:44:00.000-07:00

La passejada ha durat escassament una hora. No teníem res a fer, o potser sí, però les dues necessitàvem una estona de calma, suposo que airejar-nos era el que més ens convenia.

De ben segur que totes dues teníem i seguim tenint un munt de coses al cap, però mentre ha durat la passejada hem parlat més ben poc, cadascuna al seu món, i només tornavem a la realitat per parlar de qualsevol cosa banal o de qualsevol record oportú que ens ha vingut a la ment quan hem passat davant l'escola que ens va veure créixer o davant del camí que tantes vegades haviem fet amb bicicleta.

No ha estat necessari obrir-nos a res, ni fer grans exposicions ni demostracions d'afecte i d'estima per recordar-nos que hi som pel que faci falta. La companyia que ens hem fet aquesta tarda ha estat una manera de recordar-nos que ens tenim l'una a l'altra, passi el que passi.

I m'alegro al pensar que quan les coses van bé o van maldades, hi ha algu que ho sap, que ho comparteix, sense haver de fer ús de les paraules.

Marejant la perdiu.

2006-10-10T11:08:00.000-07:00

Avui he estat a punt. He estat a l'abast d'un simple cop "d'intro" per confessar-t'ho.
Però m'he fet enrera.
Prefereixo esperar.
Esperar, passar el temps, divagar, deixar-ho tot a les mans de no sé ben bé què ni qui, confiar en el destí o potser passar d'ell.
No he estat capaç, com tantes d'altres vegades.
No vull que acabi la màgia, mentrestant callo i m'espero.
Sóc covarda.

Com "Juan Palomo", de mal humor

2006-09-26T10:24:00.000-07:00

Voldria escriure, actualitzar el blog, motius en tinc per fer-ho, però tinc mandra, dubto, passo, em resigno, seria una pèrdua de temps.

Voldria tenir les coses clares, per un moment voldria saber què fer i com actuar en moments com aquests. Voldria tenir prous collons per dir les coses pel seu nom, voldria agafar a més d'un pel coll i dir tot el que sento, voldria desfer-me d'aquest cony de mur de contenció que em cobreix i que reconec, i que em reprimeix i em converteix en una cagadubtes irritable i insuportable.

Només hi ha una cosa que començo a tenir clara: no vull aventurar-me a deixar-ho tot en mans del temps. Molts diuen que el temps posa les coses al seu lloc, jo sóc de les que penso que les desordena.

Més val que m'espavili, no?

Nits de Bohemia

2006-09-18T08:07:00.000-07:00

Bohemia, misteriosa, nostàlgica, fantàstica, de conte, de vidre, romàntica, detallista, cuidada, vergonyosa, secreta... Praga, una ciutat amb encant.

Col·leccionables, quin horror!

2006-08-31T08:12:00.000-07:00

Arriba el setembre i amb ell tota una onada d'espots publicitaris sobre col·leccionables cursis i horteres que sempre m'he preguntat si algú els ha arribat a completar mai fins al final.
Es que, carai, ja s'ha de tenir humor per col·leccionar "nines d'època"! a mi em recorden més aviat a la nòvia de Chucky. I més valor s'ha de tenir encara per construir "la casa de muñecas"- que aquest any li diuen "casa mediterrania"- i que sempre m'he preguntat si les tassetes i els platets que surten tant ben posadets a l'anunci també entren al col·leccionable o es venen a part.
Ah! i la que és bestial aquest any és la de "bombers del món", si si, segurament per tots els qui es dediquin a aquesta professió serà interessantíssima, però collons!!, què en fots de tants ninotets a una vidriera? criar pols?
I la col·lecció de ventalls? Reconec que és una eina útil a l'estiu (en sóc una gran aficionada), però d'aquí a desar-los en una calaixera tant o més hortera que la col·lecció, ja té delicte! O les col·leccions de novel·la romàntica, amb aquells anuncis tant pastelosos que fan mal de panxa només de veure...
Ara, la col·lecció muntable que em supera aquest any és.... el "reloj de cuco"!!! Brutal, aquesta sí que no té desperdici!! Hi haurà algú que la compri? Hi haurà algu que s'hi deixi el temps amb això? Realment les empreses hi guanyen fent aquest tipus d'objectes? Això també es regeix per la llei de l'oferta i la demanda? que algú m'ho expliqui, jo no entenc.

2006-08-23T03:26:00.000-07:00

Tomba i tomba, estona amunt, estona avall, et busco amb els ulls, amb les mans. I mentre ara no et veig recordo cada moviment i cada instant.

Només música?

2006-08-23T03:03:00.000-07:00

piiiip! piiiiip! piiiiiiiiip
4 mensajes nuevos

.. Viatjarem amb un cavall alat

aquest vespre, silenciós,

cap a racons inexplicables,

deserts, salvatges,

esperarem sa nit...

... cuando uno tiene sed,

pero el agua no esta cerca,

cuando uno quiere beber,

pero el agua no esta cerca,

que hacer...

... Me desperté soñando

que estaba a tu lado y me quedé

pensando que tienen esas manos, se

que no es el momento para que pase algo,

yo quiero volverte a ver...

... And the reason is you...

Borrar mensajes?

Fòrmula matemàtica (II)

2006-08-21T03:18:00.000-07:00

Inseguretat + responsabilitats= Por
Por + responsabilitats= Mal humor
Por - Mal humor= Incertesa
Incertesa x Mal humor / por= mal rollo, ui quin mal rollo!

Mandra post-vacances

2006-08-17T09:10:00.000-07:00

Diuen que existeix, hi ha fins i tot qui la diagnostica, de moment tot i la meva hipocondria, no puc parlar que pateixi la depressió post-vacacional, però des de que he arribat tinc una mandra generalitzada...
Mandra de desfer la maleta i posar rentadores, mandra de veure que tens la nevera buida i has d'anar a comprar per subsistir, mandra de tornar a col·locar tots els objectes al seu lloc, mandra de repartir el souvenirs entre els afortunats, mandra de col·locar les fotografies que en el moment que les vas fer et feien tanta gràcia, mandra de tornar a la feina i explicar a tort i a dret que les vacances han estat curtes però intenses.
Mandra de tornar al mateix de sempre, tot i tenir les piles carregades.

Cinc dies, cinc cèntims

2006-08-16T03:58:00.000-07:00

9 d'agost:

- Una ampolla de lambrusco a les cinc de la tarda
- Una aterrissada que ens acolloneix
- Un taxista simpàtic
- Un hotel formal
- Dues cerveses nocturnes

10 d'agost:

- Platja, sol i més platja (no ens hem cremat)
- Les dues primeres copes de limoncello

11 d'agost:

- Dues bicicletes per a dues "esportistes"
- Un fart de riure
- Un poble fantasma
- Una càmara de fotos i unes imatges morboses!
- Una copa de Grappa i molta cremor

12 d'agost:

- Un smart i dues marqueses
- 1300 escales i unes grutes claustrofòbiques
- Un dinar lleuger
- Pluja
- Més riure
- Una multa!!! i un altre fart de riure

13 d'agost:

- Platja i més platja (ara ja estem morenes, és meravellós!!)
- Més fotos de platja (quin book més autèntic)
- Una passejada, souvenirs i un gelat
- Un Daiquiri

14 d'agost:

- Depressió post-vacances
- Susto enorme (no, no ens hem equivocat de dia de tornada)
- Un aeroport caòtic
- Una tornada... a la realitat

Relativitzar

2006-08-04T13:02:00.000-07:00

Vaig pensar que m'havia equivocat, després de vuit mesos m'adonava del què havia passat realment, de com podia haver estat tot de diferent si jo hagués actuat d'una altra manera, però no. Sóc així. M'han parit d'aquesta manera i suposo que l'entorn m'ha modelat així tal com sóc, deixant-me portar pel geni, pels impulsos, per les emocions.

Han passat vuit mesos i és ben cert que durant tot aquest temps han passat coses, coses que no han fet més que amagar allò que ahir em vaig trobar de morros.

Ara però, quan tot ha passat tant ràpid, quan la decisió ja està presa, acceptada i madurada, no és moment de lamentar-se, cal mirar endavant, mantenir allò que tenim -que per cert, és ben bonic-, i recordar tot allò que vam compartir. Em dol, però, creure'm les meves paraules. No és qüestió de voler tirar enrere, perquè és evident que no és el que volem, però carai, que diferent podria haver estat tot, ara que ho veig amb la prespectiva del temps.

El cor té raons que la raó no entén, suposo que aquesta és la meva màxima i per això tot ha anat d'aquesta manera.

Fil conductor

2006-07-25T10:35:00.000-07:00

Fa gairabé 90 dies que van començar a escriure aquest conte per separat i en paral·lel, una història compartida que es tradueix en un somriure entre pícar i misteriós cada vegada que en recorden un paràgraf.

El conte, però, té un contingut misteriós que els autors no volen descobrir-se per por que se'n perdi el fil conductor. Descobrir-ho seria com obrir la caixa de Pandora.

Tots dos autors pensen que més val desar el misteri, secretament com fins ara, escrivint a cada pas un nou capítol a la història.

El final d'aquest conte, però, només serà obra d'un dels dos autors, del més valent, del qui s'atreveixi definitivament a descobrir el misteri que avui els uneix.

La petita ja no és tant petita

2006-07-25T01:08:00.000-07:00

Dissabte va fer 20 anys.

Els set anys que ens diferencien avui ja no són tant evidents. S'està fent gran i es veu a la seva manera de pensar, de saber què vol i amb qui ho vol, ho demostra cada dia amb una voluntat increïble i envejable. Perquè això sí que li envejo, la seva força de voluntat.

Però a part de tenir una voluntat d'acer, també té molt de caràcter i et dirà les coses tal com les sent i com les pensa. La gent que la coneix sap que això en ella és una virtut.

Té 20 anys, és jove, maca, molt xerraire, carinyosa, extrovertida, riallera, molt molt presumida i bastant cabuda. Això sí, té un cor més gran que ella mateixa.

Al mes de setembre comença una nova etapa important per a ella, segur que els 20 anys li prometen molt i jo des d'aquí vull desitjar-li tota la sort del món.

Això acaba de començar.

Per molts anys reina.

Instint maternal

2006-07-13T09:49:00.000-07:00

Totes les dones desitgem ser mares algun dia, algunes més d'hora, altres més tard, algunes volen ser mares solteres, altres amb fills desitjats, altres per sorpresa, altres per conveniència... en qualsevol cas, qualsevol dona desitja en un moment o altre tenir fills.

Avui he notat un cert tic-tac al meu rellotge biològic. Sí, sí, tal com sona. Avui he tingut un nen de pocs mesos en braços i tot i la meva por inicial a que el nen en qüestió se'm fotés a plorar, o em caigués o no en tingués ni idea de com agafar-lo, he superat la prova amb nota.

Al principi me l'he mirat amb certa desconfiança, m'ha deixat anar unes quantes babes, però de seguida ens hem fet amics.

Mentre me'l mirava a un pam de nas he pensat que en volia un per mi. Sí, ho reconec, se m'ha despertat l'instint maternal.

Així que mentre que el nen em mirava amb cara de "no sé qui ets i tampoc m'importa" i em seguia inundant de babes, jo el bressolava com si ho hagués fet tota la vida, intentant imaginar la cara del pare dels meus fills (diga'm agosarada). I me n'han aparegut moltes, però tal com apareixien pel meu cap, despareixien o es difuminàven. Això vol dir alguna cosa? Tinc molts candidats a ser pare dels meus fills? No en tinc cap? M'agradaria que fos un en concret i no el puc acabar de reconèixer?

En fi, que quan tornava el nen als braços de sa mare he pensat el més sensat de tota la tarda: tal com estan les coses actualment, entre les meves opcions de futur no descarto ser mare soltera, això sí, el rellotge biològic encara pot esperar.

Assaig general

2006-07-13T02:53:00.000-07:00

Ahir vam fer la prèvia. En poc més de 5 hores vam fer l'assaig general, vam concentrar tot el que poden donar de sí les vacances que viurem d'aquí a 28 dies.

La primera hora va servir per posar-nos en situació, explicar-nos les novetats del passat cap de setmana i alguna que altra cosa de feina.

A partir de la segona hora va arribar el riure incontrolat (qui collons ens diria que aquella cadira s'havia de trencar!).

La tercera hora, ja amb una copa a la mà, va servir per fer safareig d'alguns temes frívols que també convé actualitzar de tant en quan.

I les dues últimes hores, com sempre, van servir apalancar-nos a casa de qualsevol manera, per sincerar allò que portem dintre i adonar- nos que, salvant les distàncies, la nostra situació emocional és exactament la mateixa.

Ahir va ser només un assaig, tindrem molts dies per seguir indagant els nostres móns a la distància. I malgrat totes dues sabem que només hem de superar algunes pors estúpides per aconseguir allò que volem, ens ho seguirem amagant com a bona excusa per seguir organitzant sopars despesperats i vacances merescudes.

Incompatibles (I)

2006-07-11T09:08:00.000-07:00

Avui m’he sentit extranya. La nostra trobada ha estat del tot causal i inesperada, suposo que per això ha estat tota freda. Però no com les últimes vegades. Avui t’he vist com el noi del qui em vaig penjar, el qui em va saber seduir, avui t’he vist com el noi amb qui havia posat totes les meves expectatives de futur.

Mentre ha durat la nostra conversa he recordat que ja no queda res de tot allò, que ho vam deixar morir, que ho vam deixar cremar. Sí que potser érem del tot incompatibles i no hi havia manera humana que mai ens entenguéssim, però des de la trobada m’he quedat del tot nostàlgica. Has tingut la mateixa sensació?
Sembla que tot ha passat molt ràpid, la nostra història, tot allò que volíem compartir, els projectes de futur que mai ens vam explicar, les ganes que hi posàvem al principi i els desenganys que ens vam endur l’un de l’altre al final. Qui ens havia de dir que avui ens trobaríem a peu de carrer i seria tot tant efímer?

I avui que ja refem les nostres vides com si res ens hagués unit (així ens ho demostrem) vull que recordis que malgrat el temps hagi passat massa ràpid per tots dos, pots seguir comptant amb mi, que hi sóc, encara que sigui per discutir-nos com feiem sempre, perquè en el fons tots dos sabíem que aquesta era la manera de tenir-nos més a prop un de l’altre.

Amb ànsia

2006-07-04T03:43:00.000-07:00

Cada dia que passa tinc més ganes de fotre al camp. Marxar ja s'està converint en una necessitat vital. Desconnectar, passejar, airejar les idees i els sentiments, posar en clar tot allò que es remou dins del meu cap, oblidar les hores, veure-ho tot amb prespectiva, descansar, riure, xerrar incansablement, gossejar, simplement per el plaer del no fer res.
Prendre el sol a una platja solitària, passejar per carrers antics plens d'encant, asseure's a una terrassa al vespre i veure l'espectacle de colors de la posta de sol, compartir confidències i arreglar els nostres móns a la distància i sense pressa.
Recordar-nos que ningú és imprescindible, permetre que ens trobin a faltar (una mica), allunyar-nos d'allò que ens emprenya, oblidar la diplomàcia, engegar-ho si convé tot a rodar, despertar a cap hora i recordar que res t'obliga a res.
Aprofitant el temps al màxim, recordant-nos que estem de pas.

Incertesa (II)

2006-07-03T09:51:00.000-07:00

És un posat tímid, és una manera de parlar, és una mirada, un petó, una carícia. És una anècdota, una cançó, és un detall, és un record portat fins avui, és una història creixent.
Però també és una aventura incerta, una il·lusió esperançada, un secret compartit, un futur imprevisible, una por al més enllà, un pànic al perdre. És un no saber quan és el moment de parlar clar, de mostrar-se en obert al sentiment, de reconèixer allò que ens mou. És voler saber com i quan. És tenir clar allò que neix i creix. Tenir clar el què som i què volem.
És una conversa obligada i muda.

Como hablar (quan falten les paraules exactes)

2006-06-29T04:48:00.000-07:00

Si volviera a nacer, si empezara de nuevo,

volvería a buscarte en mi nave del tiempo.

Es el destino quien nos lleva y nos guia,

nos separa y nos une a traves de la vida.

Nos dijimos adios y pasaron los años,

volvimos a vernos una noche de sábado,

otro país, otra ciudad, otra vida,

pero la misma mirada felina.

A veces te mataria,

y otras en cambio te quiero comer,

ojillos de agua marina.

Como hablar, si cada parte de mi mente es tuya

y si no encuentro la palabra exacta,

como hablar.

Como decirte que me has ganado poquito a poco

tu que llegaste por casualidad,

como hablar.

Como un pajaro de fuego que se muere en tus manos,

un trozo de hielo desecho en los labios,

la radio sigue sonando, la guerra ha acabado,

pero las hogueras no se han apagado aun.

Como hablar,

si cada parte de mi mente es tuya,

y si no encuentro la palabra exacta,

como hablar.

Como decirte que me has ganado poquito a poco,

tu que llegaste por casualidad, como hablar.

A veces te mataria y otras en cambio te quiero comer,

me estas quitando la vida, como hablar...

(Como hablar, Amaral)

Incertesa (I)

2006-06-27T11:21:00.000-07:00

Mai sé quan donar el proper pas. No ho sé. Hi ha moments que sembla que tot rutlla per si sol, però de l'única cosa que es tracta és amagar, no sé ben bé perquè, anar més enllà. I això es pot aplicar a tots els àmbits de la vida.
Sempre es pot donar un pas més professionalment, un pas més a nivell sentimental, a nivell econòmic, però saps quan és realment el moment?
De vegades hi ha una certa por a fer aquest pas, suposo que és la por al canvi, a l'encarar les coses tal com venen i en el fons, tal com voldries. És la por de tirar-s'hi de cap sense tenir la garantia que les coses sortiran com tu vols.
És la por de perdre aquesta còmode estabilitat, a canvi de mai saps ben bé què.
I mentre decidim si canviem o no, si fem el pas o no, la vida passa i passa i passa. I seguim al mateix punt. Esperant, sempre esperant a que les coses canviin per si soles.
Ens cal una empenta?

Nit de bruixes

2006-06-22T10:38:00.000-07:00

Demà és la revetlla de Sant Joan i no penso sortir. Em quedaré a casa, sopant amb la família, a la fresca de la nit més curta de l'any, empalmant una copa de cava rere una altra entre mossegada i mossegada de coca de pinyons. I quan estigui agobiada de xerrar i xerrar de vanalitats amb la família, farta dels petards q no pararan de llençar-se arreu i de contestar: no, no surto, és q no m'agrada Sant Joan, agafaré el mòbil. Veuré que no tinc cap missatge, i com si d'una nit bruixa es tractés, quan el tingui a les mans i estigui a punt de desar-lo i oblidar-lo de nou, sonarà una trucada, i una veu coneguda dirà: Fem una copa?
La nit màgica començarà llavors.

Maleïda pressa

2006-06-20T10:21:00.000-07:00

Vull enviar-te un petó ben fort, aquest petó que no he tingut temps de fer-te abans que marxéssis. Ho has fet massa aviat, no et tocava, a tu no.

Suposo que ara em diràs que és llei de vida i que cal mirar endavant, i així ho penso fer, perquè aquesta era la teva manera de fer les coses, aprofitant cada instant al màxim, sempre endavant i sempre amunt, malgrat les ensopegades que et puguis trobar pel camí.

Tot i així, deixa que et digui que has estat un colega important, un company, amb tu les "reunions eren menys reunions", i sàpigues que et trobaré molt a faltar, i no vull que soni a tòpic.

T'has quedat amb una cosa? Has marxat com vaig fer jo l'última vegada que ens vam veure! Amb pressa, maleïda pressa.

Fins sempre, Jordi.

Somnis i optimisme

2006-06-16T03:44:00.000-07:00

- tititititititititititititititiititit!!! Joder!!! Quin susto!!! on sóc?? aix sí, no ho recordava.... (somric). Sento fluixet a cau d'orella: bon dia guapíssima, com aquell que no gosa despertar-te (torno a somriure) i responc amb una estirada mandrosa: bon dia...
Buscant maneres de desenganxar-nos els llençols, es fa l'hora de llevar-se definitivament.

Llavors, quan has posat els peus a terra, t'adones que toca de veritat despertar-se, deixar de somiar i tornar a la realitat pensant que avui pot ser un dia fantàstic.

Amics que es fan i es desfan

2006-06-14T11:07:00.000-07:00

Ens coneixem fa més de 15 anys, jo diria que prop de 20, però no ho vull assegurar, tampoc es basa la nostra amistat en la quantitat d'anys que portem a l'esquena, sinó en els moments viscuts. La veritat és que juntes n'hem passat de tots colors, ens hem muntat les festes més grosses i més gamberres, ens hem fet confidències de tot tipus i jo diria que ens hem sabut complementar a la perfecció durant tots aquests anys.

Avui però, tot és diferent. La nostra vida ha canviat en poc temps i la distància entre les dues s'ha convertit en un abisme. Avui, quan ens hem trobat per casualitat, tot ha estat molt fred, com l'últim sopar i l' última copa que vam compartir amb les que quedem de la colla (i respectius novios i marits, perquè no els poden/volen deixar a casa), avui tot s'ha congelat.

I em sap realment greu que no ens uneixi cap tipus de feeling. Hem passat de ser les millors còmplices del món, a ser com dues desconegudes. Anem per camins diferents i ha quedat demostrat avui, quan no sabíem què dir-nos, a part de: com va tot? com va la feina? i quan quedem per sopar?

No et sap greu? No serà que totes dues podíem haver fet una mica més per mantenir el contacte? Penso que sí i molt sovint han estat les circumstàncies les que ens han desplaçat, circumstàncies sempre amb nom d'home i amb nom de feina.

Acabo per pensar que són coses de la vida, que hi ha gent que va i que ve, amics que es fan desconeguts i desconeguts que arriben i t'arriben. Sempre és qüestió de seguir el camí que volem, nosaltres l'escollim tal com escollim qui volem que ens acompanyi.

Plou i fa sol

2006-06-09T11:43:00.000-07:00

Sembla que aquest vespre vol ploure. Però no s'acaba de decidir.

Veig nuvolades fosques que apunten xàfecs propers, però de cop i volta, una ventada s'emporta el núvol negre i darrera en ve un altre de gris, i tot d'una marxa de nou. Per segons tot s'atapaeix i de cop i volta sembla que vol tornar a sortir el sol, i brilla amb força per instants.
El cel apunta pluja, però resisteix.

Com jo, que me la jugo i me la jugo, i no m'acabo de decidir.

M'agradaria veure ploure, fa falta. M'agradaria treure'n l'aigua clara de tota aquesta història, però em resisteixo a conèixer la veritat, em resisteixo a que plogui, malgrat ja s'estigui convertint en una necessitat.

La città bella

2006-06-07T09:02:00.000-07:00

Era l'estiu del 2000 quan vam decidir anar de vacances. Eren les primeres vacances que compartiem i havien de ser inoblidables. I no ens vam fallar. Érem bastant més joves, amb més ganes de festa que ara, també erem més inconscients però suficientment responsables com per espavilar-nos soletes pel món.

L'estiu del 2001, veient que la nostra vida no havia canviat (o sigui, al mateix lloc, solteres i sense compromís) vam tornar a escapar-nos dels nostres móns amb la vista posada a una setmana inoblidable. Així va ser: hores vagues de platja, hores de sol perdudes, nits incansables de copes i riures, noves amistats que avui encara es mantenen, alguna història d'amor impossible i un destí imprevisible d'haver de tornar abans d'hora per un motiu que avui no vull recordar. Tot i això, va ser memorable.

Per tot plegat, aquest any repetim. Falten 63 dies per escapar-nos de nou. Sis anys després, les nostres vides sí han canviat, però seguim solteres (nena, no canviarem mai!). Per tant, com que estem en disposició de fer allò que ens vingui de gust, no podem deixar passar l'oportunitat d'escpar-nos de nou.
Sí que som bastant més grandetes, però carai! tinc tantes ganes de passar-m'ho bé: sol, platja, terrasses, copes, passejades, martini, canyes i qui sap si alguna altra història d'amor impossible.

Tornem a La Belle Epoque?

Moments (IV)

2006-06-05T03:45:00.000-07:00

Surt d'hora, amb temps suficient, li agrada la puntualitat i tot i això arriba minuts tard. El pitjor de tot és que de nou, ha d'esperar-lo. Es demana un tè fred i de seguida arriba ell.

Ella.- Ja era hora, com sempre vas tard.
Ell.- És que m'he trobat un imprevist.
Ella.- Que extrany.. (amb sutilesa i ràbia)
Ell.- És que resulta que... (deixa anar una excusa simple)
Ella.- D'acord, no cal que m'expliquis històries, no canviaras mai. (amb ressiganció assumida)
Ell.- Gràcies

Mentre ell li explica una història impersonal i freda, ella escolta la seva consciència i es reafirma pensant que tot s'ha acabat. Decideixen sopar una mica, quan la conversa pren un aire més tens.

Ella.- En fi, tu estàs bé?
Ell.- Psssi (amb cara d'indiferència)
Ella.- Si o no?
Ell.- Sí a estones, i tu?
Ella.- Jo estic molt bé, molt. (Ho diu tant convençuda que pensa que potser s'ha passat, però ella és com és i arrodoneix la conversa). Ho tinc superat, del tot.
Ell.- Doncs jo no, es clar que tu ho has tingut més fàcil.
Ella.- Això és mentida (però com que no té ganes de discutir ni iniciar una nova lluita, abandona i decideix marxar). És tard, marxem?!
Ell.- Marxem.

Amb el comiat es pot tallar l'aire i recorden tots dos perquè va acabar la història.